Així va néixer 'Friends' fa 25 anys

Si alguna cosa tenen de dolent els aniversaris, és que poden servir com a recordatori de com de grans ens estem fent. Si alguna cosa tenen de bo, és que serveixen per treure la pols a algun clàssic, recordar els seus valors semioblidats i reforçar-lo de nou en el cànon. En el cas de ‘Friends’, tot això és gairebé innecessari; gràcies a la seva incorporació al catàleg de Netflix fa cinc anys, la sèrie ha vist enfortir-se el seu club de fans, en el qual ja no hi ha només vells membres de la generació X, sinó també mil·lennistes i zetes. El periodista Joshua Rivera ho resumia molt bé a Twitter: «Sembla que hagi sigut el 25è aniversari de ‘Friends’ des d’almenys fa cinc anys». Però, no: aquest aniversari és el dia 22 de setembre del 2019. Tal dia com aquest, fa un quart de segle, el 1994, la cadena nord-americana NBC portava a les cases sis amics que ràpidament es van guanyar el favor de l’audiència. No tant d’una crítica una mica dividida. ‘The New York Times’ va parlar de repartiment «atractiu» i diàlegs «perfectament 1994», però d’altres la van deixar en un nou i va intent de ‘Seinfeld’, justament la sèrie amb què Netflix planeja cobrir el buit que deixarà ‘Friends’ en el seu catàleg quan, el pròxim any, la sèrie passi a ser exclusiva d’HBO. Amics atractius que s’emboliquen entre ells Enfrontar ‘Seinfeld’ i ‘Friends’ és un esport popular, però ¿fa falta quedar-se amb una? ¿Per què no disfrutar amb totes dues, molt semblants en la superfície (totes dues tracten sobre grups d’amics), però tan diferents en ritmes i sensibilitat? ‘Seinfeld’ és una gairebé arrossegada comèdia del buit quotidià, sovint vorejant la més descarnada misantropia. Els seus herois no són del tot bona gent i, de fet, de vegades ni tan sols són bons amics. ‘Friends’ és una imparable màquina de bromes, una eficaç comèdia romàntica i d’embolic sobre amics atractius que s’avenen tant que s’acaben embolicant entre ells. El pilot estrenat el 22 de setembre del 1994 establia els personatges i les seves relacions de manera convincent, tot i que molts encara ens preguntem com la núvia a la fuga Rachel (Jennifer Aniston) pot quedar-se a viure tan fàcilment a casa d’una amiga de l’institut, la perfeccionista xef Monica (Courteney Cox), qui ni tan sols va convidar al seu casament. Així és la Rachel, es pot objectar: impulsiva, animada i, per què no dir-ho, una mica eixelebrada. És a dir, parella en aparença ideal per a l’intel·ligent però sempre mig perdut Ross (David Schwimmer), que ja havia començat a sentir coses per la Rachel a l’institut. L’aspirant a actor Joey (Matt LeBlanc), una mica lent, però adorable, sent coses per gairebé cada dona que es creua al seu camí. Viu amb el sarcàstic Chandler (Matthew Perry), ‘friend’ favorit de qui això firma, al pis del davant del de la Monica i la Rachel. Completa la banda la Phoebe (Lisa Kudrow), amiga de l’amor, l’amistat i l’aromateràpia. Jornades de feina d’un dia En el seu recomanable llibre ‘I’ll be there for you’, la periodista Kelsey Miller defineix encertadament ‘Friends’ com una sèrie sobre «la primera maduresa, quan els teus coetanis i tu manqueu de lligaments familiars i de parella, i us sentiu alhora il·lusionats amb el futur i desorientats». No tothom ha tingut un estret grup d’amics en els vint-i-tants, però sí que va ser així per als guionistes David Crane i Marta Kauffman, que es van inspirar en les seves pròpies experiències novaiorqueses per crear la sèrie. No va ser el seu primer gran èxit: abans, havien creat per encàrrec ‘Sigue soñando’, la sèrie de culte d’HBO sobre un editor literari que va créixer consumint televisió; els pensaments d’aquest editor es presenten en pantalla en forma de fragments de les seves emissions favorites. Per suggeriment del productor John Landis, també director de diversos episodis, la sèrie abundava en sexe i paraulotes, al contrari que la neta i romàntica ‘Friends’. En el seu llibre ‘Generation Friends’, l’expert en telecomèdia Saul Austerlitz explica com Kauffman i Crane s’encarregaven, sobretot, de la part més emocional de la sèrie. En els seus guionistes requeia la tasca de trobar bons acudits, o millor, els millors. La sala de guionistes era, descriu Austerlitz, com «una sala de festes i una cel·la; una salvatge celebració diària d’on els seus participants, com els convidats al sopar d’‘El ángel exterminador’, no podien marxar mai». Parlem de jornades regulars d’entre 14 i 16 hores que, en algun cas, podien arribar al dia complet. Sense ‘revival’ en l’horitzó Tot aquell esforç va donar lloc a algunes de les millors mitges hores de la història de la tele. Episodis mítics com el del vídeo de ball de graduació amb un Ross clavat a John Oates, el del concurs domèstic en el qual nois i noies es jugaven els respectius pisos o el de quan en Chandler intenta demanar matrimoni a la Monica (i en Joey compra un barco sense voler). Aquests són alguns dels clàssics canònics, però entre els 236 episodis de la sèrie hi ha molta perla a reivindicar. Delectin-se en aquest catàleg, perquè, si ens atenim a les paraules de Kauffman en el recent Tribeca TV Festival, mai hi haurà continuació. «La raó –va dir– és que és una sèrie sobre aquell moment de la teva vida en què els teus amics són la teva família. Si comences a tenir una família, això canvia. De manera que es perdria l’essència de la sèrie. L’altra raó: mai podria superar el que ja s’ha fet».

Així va néixer 'Friends' fa 25 anys

La sèrie celebra un quart de segle divertint noves generacions de fans gràcies a la seva emissió per 'streaming'

El més llegit