Passen els anys, però Sylvester Gardenzio Stallone (Nova York, 1946) segueix triomfant a la gran pantalla: la segona entrega de ‘Creed’, on un provecte Rocky Balboa prepara per a la glòria el seu amic Apollo Creed –a qui prèviament va matar en una de les entregues de la col·lecció boxística, però, bé, també Sherlock Holmes va ressuscitar després de caure per les cascades de Reichenbach a petició popular– està funcionant de meravella a la taquilla. Mentre es parla de noves entregues de Rocky i Rambo –Stallone és un home d’idees escasses, però fixes, a les quals treu suc d’una manera admirable–, la seva altra sèrie, ‘Els mercenaris’, va vent en popa, potser perquè l’acumulació de testosterona a la pantalla –l’acompanyen Dolph Lundgren, Jean-Claude Van Damme, Jason Statham i tots el que han sigut algú en el cine de garrotada, i de vegades fins i tot s’hi apunten actors de veritat, com Antonio Banderas o Bruce Willis– és tan densa que l’espectador es rendeix fascinat davant de tants calbots i tantes explosions.
Obstacles
El pobre Sylvester ha superat molts obstacles per aconseguir el triomf. El primer, just quan va néixer. L’ús matusser en el part d’un fòrceps li va deixar immobilitzada la part inferior de la cara, cosa que no és especialment útil per a algú que vol ser actor. Però l’home va aconseguir capgirar aquesta situació tan molesta perquè funcionés en el seu benefici, ja que un dels motius del seu triomf és aquesta inexpressivitat llegendària que els va tan bé als personatges que surten de la seva enginyosa ploma: tant Rocky Balboa com John Rambo són uns estúpids unidimensionals que es podrien rodar amb un animatronic, així que un paio amb una cara de pal permanent compleix la seva comesa a la perfecció, i el mateix pot dir-se del seu rol a ‘Els mercenaris’.
Sempre ha compartit el podi dels colossos del cine d’acció amb Schwarzenegger, més expressiu i còmic que ell
Només en una de les seves pel·lícules es necessitava un actor bo i expressiu, i el nostre home va fer el que va poder: quan es va estrenar ‘Copland’ (1997), alguns crítics van experimentar epifanies a l’observar que Sly podia actuar o, almenys, intentar-ho (en circumstàncies hostils, ja que compartia cartell amb Robert de Niro, Ray Liotta i Harvey Keitel). La pel·lícula era un fallit drama sobre polis corruptes, però Stallone va guanyar diversos punts amb la premsa.
Sense rastre de sentit de l’humor
Podria haver seguit aquest camí, però no ho va fer. Prova d’això és que va rebutjar diversos papers en projectes interessants –entre els quals, ‘Seven’, de David Fincher, en què el seu rol va anar a parar Brad Pitt–, com si un radar interior el previngués sobre els perills de ficar-se on no el demanen. El seu fort era encarnar Rocky i Rambo fins a l’extenuació o, per distreure’s, protagonitzar coses com ‘Demolition man’ (1993) –a la campanya de promoció de la qual es va sortejar entre els fans la possibilitat de prémer un botó i assistir a la prevista demolició d’un edifici a Miami– o ‘Jutge Dredd’, adaptació d’un còmic anglès en què un casc molt completet només li deixava al descobert la part de la cara que no es mou.
El seu cas és una clara mostra del triomf de la voluntat: no tots els actors discrets i amb la cara rígida aconsegueixen arribar tan lluny
Sylvester Stallone ha compartit sempre el podi dels colossos del cine d’acció amb Arnold Schwarzenegger, un individu lleugerament més expressiu que ell –tampoc, gaire més– i que ha participat en pel·lícules més interessants, en què en unes quantes ha demostrat un sentit de l’humor que és absent en tota l’obra del seu rival. I és que Sly s’ho ha pres sempre tot molt seriosament, començant per la carrera. D’acord, es va presentar a un càsting d’‘El padrí’ i el van fer fora; va rodar un parell de pornos per pagar el lloguer (‘The party at Kitty’s i Studs’); però quan va crear Rocky Balboa va resistir la temptació de vendre el guió i fer-se a un costat, i no va parar fins que el van deixar protagonitzar la primera entrega d’una franquícia tan rendible. El seu cas és una clara mostra del triomf de la voluntat: no tots els actors discrets i amb la cara rígida aconsegueixen arribar tan lluny.
Cinc fills
Stallone n’ha tingut prou amb dues idees per fabricar-se una carrera d’èxit. I fins i tot ha sigut capaç d’inventar-se ‘Els mercenaris’ quan les seves dues sèries començaven a donar senyals de fatiga, encarregant-se alhora de reanimar-les, tot i que hagi sigut a costa de convertir Rocky Balboa en entrenador i John Rambo en... Ja ho veurem, ja que hi ha prevista una nova entrega de la sèrie, que amb els 72 anys de l’actor haurà d’aportar alguna novetat. O no.
Sly també ha tingut temps per formar una família i tenir cinc fills, tot i que un, Sage, va morir d’un atac de cor fa anys. Jo diria que la seva parella més a joc –per l’aspecte petri i l’escàs talent per a la interpretació– va ser Brigitte Nielsen, però la cosa no va quallar. El nostre home també té un germà músic, Frank, responsable d’una de les cançons més irritants de tots els temps, ‘Eye of the tiger’. I corda per a estona, com demostra l’èxit de ‘Creed 2’.