L’editor Tim O'Reilly va ser el primer, el 2004, en fer servir l’ara desgastat terme Web 2.0 per mirar d’explicar un fenomen que aleshores era tot just incipient: l’aparició de plataformes que permetien als usuaris compartir fotos, textos, vídeos i enllaços. Conceptes com comunitat, col·laboració o participació estaven cridats a esdevenir massius. Per uns un desastre, doncs s’esmicolava el concepte clàssic de control dels continguts elevats a públics, i per altres una meravella, perquè per fi augmentava fins l’infinit la capacitat de compartir, barrejar, combinar i explorar. Les lleis de propietat intel·lectual i drets d’autor varen començar a tremolar i no han deixat de fer-ho.

L’avui omnipresent Facebook es va fundar el 4 de febrer de 2004 i era quelcom petit limitat només a universitaris. La posada en marxa de YouTube és posterior, febrer de 2005. Twitter es va fundar el març del 2006. I estrelles actuals com Whatsapp o Instagram es van fundar el 2009 i el 2010 respectivament. Dels actuals grans jugadors socials, Facebook va ser un dels primers en prendre forma.

En quinze anys hem progressat adequadament.  Hem après, a cops de bastó, que allò que fas a les xarxes és públic i deixa rastre. Ja no queda cap burru que digui a la feina que està malalt i tot seguit posi a Facebook una foto al Camp Nou cantant un gol.

Hem normalitzat l’ús de les xarxes per gestionar diferent, i en molts casos millor, les nostres relacions personals i professionals. Parlar gairebé cada dia amb la filla que està a l’estranger fent un Erasmus, veure al whatsapp les primeres passes del teu net, avisar que arribes deu minuts tard, recordar-li a algú que l’estimes molt, descobrir que algú ha canviat de feina, o de parella. Hem de continuar millorant els usos i els excessos, però és innegable que ja no sabríem estar-ne sense.

També els negocis han estat profundament modificats. El turisme és un exemple aclaparador: ja ningú tria hotel només mirant un catàleg i quantes estrelles té. Tots el triem consultant als nous portals digitals quines han estat les opinions i valoracions dels usuaris que ja hi han estat. Per no parlar de les plataformes que ofereixen pisos i habitacions de particulars. El turisme, un dels sectors més importants al nostre PIB, ha estat reintermediat en temps rècord. Totes les empreses s’han vist obligades a redissenyar els seus processos de pre-venda i atenció al client, refer els procediments de gestió de crisi, reconsiderar com es defineixen els atributs de marca, re-organitzar els departaments de marketing, adaptar els estudis de mercat, la detecció de tendències... i tot per aquesta capacitat ciutadana d’aflorar la seva opinió a la xarxa. Per no parlar de la política, que per saber què està passant sembla més eficient estar atent a Twitter que no pas al DOGC o el BOE.

Les dades i el control

Quinze anys després ocupem l’espai digital amb normalitat i no pensem deixar de fer-ho, i cada cop som més conscients d’estar generant un enorme flux de dades que els estats i les empreses estan aprenent a fer servir ves a saber per què. El paper que poden haver tingut aquestes dades per inocular mentides i convèncer per exemple alguns votants que la seva millor opció era Trump, ens han obert els ulls de cap on podria anar el món. Tot genera dades de qui som i què fem: les targetes de crèdit, els telèfons, els cotxes, les cases, la roba...

Les xarxes socials ja no són vistes com espais de creació i col·laboració, sinó com màquines entrenades a processar molta, massa informació sobre qualsevol de nosaltres. Han deixat de ser punts de reunió per passar a ser algoritmes temibles. Aquesta deriva, extrema per exemple a la Xina, és ja massa evident a la nostra societat. Cal que recuperem els usos socials de Internet com a espai de creació, coordinació, activitat i si cal lluita. Està a les nostres mans que no es converteixi en un espai de control. És la nostra tasca per a aquests propers quinze anys. 

* Empresari i professor universitari.