Les cendres del paradís

El ressò de les rialles infantils retruny a la pista de gel. Grans i petits es concentren a les portes, col·locant-se els patins i esperant que la veu de megafonia els anunciï que ja s’hi poden llançar. A aquest oasi de rialles i nervis l’envolta la destrucció. Més de vuit setmanes han passat des que el foc va engolir el poble de Paradise, al nord de Califòrnia, i ara només en queden les cendres. Als seus carrers únicament habita el silenci. És, era, un poble de 26.000 habitants, a 275 quilòmetres de San Francisco. Als dos costats de la carretera amb prou feines es poden distingir les restes de diversos cotxes i xemeneies infinites que s’eleven entre la devastació. Res sembla haver sobreviscut a la brutalitat de ‘Camp Fire’, el foc salvatge que va devorar Paradise en menys d’hora i mitja. «Sembla que una bomba ha caigut al carrers», deia un veí. El passat 7 de novembre, el ‘Camp fire’ va sorgir de manera indomable i es va carregar més de 80 vides i unes 62.000 hectàrees. Les elevades pèrdues materials i humanes l’han convertit en el pitjor foc en la història de Califòrnia i en el sisè en la història del país. Sense aigua ni electricitat, Lauryn Devore viu en una autocaravana amb el seu marit. «Abans ens passàvem mesos a la autocaravana visitant diferents parcs nacionals; ara, és una altra manera de fer càmping, és càmping per sobreviure», explica. Adeu als símbols Un contacte més gran amb la naturalesa va ser el motiu que va portar a la família Devore a mudar-se a Paradise des del caòtic Los Angeles el 1971. «Hi vam venir aquí pels arbres», afegeix Lauryn. Aquesta va ser la mateixa raód’Andrés Aznaros i Jeannette Huggins, habitants del poble que van perdre les seves cases pel foc. Els arbres de Paradise són l’orgull dels seus locals: pins eterns que connecten la terra amb el cel. I no obstant, han acabat sent la seva perdició. Rere el foc, encara es mantenen rectes com si res hagués cremat, tot i que les seves arrels ennegrides anuncien que estan morts. Una de les primeres accions per part de l’Ajuntament ha sigut la tala d’aquests pins per començar a netejar el poble. Adeu al símbol de Paradise. «És molt trist veure com els tallen: ¡els arbres són Paradise! Necessitarem temps per fer-nos a la idea d’aquest nou Paradise, però el poble necessita créixer», es lamenta Devore. Aznaros també va ser testimoni de la violència del foc amb arbres i cases. «Era com la tercera guerra mundial, la gent corrent mentre les flames arrasaven amb tot», explica des del seu lloc de treball com a gerent de vendes d’una botiga d’accessoris per a automòbils. La seva passió per la naturalesa el va portar a Paradise al costat de la seva dona i les seves filles fa quatre anys. «Jo, que era un home de ciutat, em vaig enamorar de la naturalesa quan vaig començar a bregar amb els focs», afirma. Aznaros és voluntari al Centre de Conservació de Califòrnia (CCC) i ha ajudat a evacuar focs estatals i nacionals. Però cap s’assemblava al que va presenciar el 7 de novembre: «Tot i que eren les 10 del matí hauria pogut jurar que era la una de la matinada per la foscor del cel». La ferocitat de les flames Tothom a Paradise té una història amb les flames. Califòrnia és un estat procliu als incendis amb l’esgarrifosa xifra de 6.284 focs només el 2018, segons Cal Fire, el Departament Forestal i de Protecció contra Incendis de Califòrnia. Una densitat de població més gran en zones amb més risc d’incendi ha provocat que una vegada el foc s’iniciï, devori estructures (edificis, carreteres, parcs, etc) que aviven la seva intensitat. Molts habitants de Paradise, amants de la naturalesa californiana, estaven implicats a cuidar l’estat i protegir-lo dels efectes devastadors del foc. El fill de Lauryn Devore va lluitar contra les flames. «El meu primogènit té molt estrès i un gran trauma per totes les coses que va veure i per haver perdut casa seva», explica afligida. «D’un dia per l’altre, com si res, les nostres vides han canviat per sempre», es lamenta. Les organitzacions saben com actuar i van acudir ràpidament a ajudar les víctimes del ‘Camp fire’. Però la peculiaritat d’aquest foc, amb la seva enorme força i la seva rapidesa, les va agafar amb la guàrdia baixa. «Aquest tipus d’incendi salvatge no s’havia vist abans: vam venir el més aviat possible però no podíem fer més», es lamenta Jerry Smith, responsable de la Costa Oest del’American Baptist Association (ABA) Disaster Relief, entitat especialitzada a assistir durant i després dels desastres. Les primeres accions que es van dur a terme es van centrar en l’evacuació dels habitants de Paradise a llocs segurs. La ciutat pròxima més gran és Chico amb gairebé 100.000 habitants i encara, en el dia d’avui, moltes de les víctimes continuen allà, en cases que la solidaritat dels nord-americans i el boca-orella els han ofert. Gran part dels evacuats es van repartir per tot l’estat de Califòrnia, en cases d’amics o familiars. D’altres van aconseguir salvar les seves autocaravanes i ara viu davant de les llars de coneguts que els donen un cop de mà. «Zombis a punt d’esfondrar-se» «Hi ha algunes persones que encara es troben en estat de ’xoc’ i incredulitat: no poden creure que això realment els hagi passat, que ho hagin perdut tot», explica Ray Velasquez, pastor a Chico i membre de l’ABA Disaster Relief. En les primeres setmanes, les víctimes passen per un primer estat de dol: «caminen com zombis, hi ha tanta paperassa per fer per tal de sobreviure que no tenen temps de pensar en el que han perdut», afegeix Smith. «Un mes després, quan s’aixeca l’ordre d’evacuació i poden veure les seves llars, s’esfondren», descriu. Jeannette Huggins va perdre la seva llar per culpa del foc i relata com va ser aquest comiat del poble que l’havia acollit durant 14 anys. «Quan el meu marit i jo vam visitar les restes de casa nostra, volíem tenir un últim record de la llar que havíem compartit», rememora. Els Huggins s’han estalviat tota la paperassa ja que vivien de lloguer, tot i que això no fa el dol gaire més suportable. De la seva última visita, van poder recuperar dues tasses que havien sobreviscut al foc i que encara són capaces de conservar la calor del cafè que cada matí comparteixen a l’autocaravana aparcada davant la casa de l’àvia del seu marit. «Nosaltres no reconstruirem la nostra casa», argumenta Huggins. El trauma, les dificultats econòmiques o la urgència d’estabilitat són alguns dels motius que han portat a alguns habitants de Paradise a prendre la decisió de no tornar al poble. «Algunes persones sí que ho faran, però primer són necessàries mesures per part del Govern: tot i que la gent hi vulgui tornar, si no hi ha una comunitat a la qual retornar, no ho faran», afegeix Huggins. Però la comunitat de Paradise només s’ha mudat temporalment: Devori explica que a l’anar a fer la bugada a Chico, tota la gent que es trobava a la bugaderia havien sigut els seus veïns, i Aznaros relata que allà on va coincideix amb nombroses persones que també han perdut la seva llar. «Parles amb ells i no sents com que no els coneixes, sinó que a l’estar tots patint el mateix, els sento com si fossin de la meva família», confessa emocionat. La «muntanya russa» d’emocions que viu Aznaros des del novembre passat o «l’enorme somni» de Devore, del qual sembla que es despertarà aviat, no els han fet perdre el seu amor per Paradise. «El meu fill reconstruirà la seva casa: som una família molt forta», afegeix Devore. Aznaros tampoc té cap dubte: «Vull tornar a passejar entre els arbres de Paradise amb la meva filla cada matí». L’halo de les seves rialles farà volar les cendres i arribaran gairebé tan alt com la copa dels pins del paradís. I així s’acabarà, segons ells, amb aquest negre silenci.

Les cendres del paradís

Els habitants de Paradise encara no poden tornar a les seves llars dos mesos després del foc més destructiu en la història de Califòrnia

El més llegit