D’algú que denuncia viure en una “societat de ploramiques”, reclama “el retorn de la jerarquia” i assegura que les dones “només desitgen tenir a prop homes durs” és fàcil esperar una presència viril carregada de testosterona amb olor d’aiguardent i colònia Varon Dandy. No obstant, l’empremta personal de Jordan B. Peterson (Edmonton, el Canadà, 1926) és el contrapunt de l’estampa barroera del mascle sense por. Elegant en el vestir, exquisit en les maneres i cortès en el tracte, la seva imatge lliga més amb la d’un 'gentleman' prudent i previsible que amb l’etiqueta de “guardià del patriarcat” que sol acompanyar-lo.

Amb aquesta pulcritud en les formes, el psicòleg i assagista canadenc ha aconseguit armar –i difondre– un discurs directe i desacomplexat que qüestiona els dogmes del feminisme, ataca l’esquerra postmoderna i reivindica l’individu davant qualsevol forma de col·lectivització. Les conviccions que exposa en els vídeos de Youtube que li han donat fama –sobretot entre homes joves– els ha desenvolupat a '12 regles per viure' (Columna Edicions), una bomba editorial amb pinta de manual d’autoajuda per a homes perduts, tot i que amb la solidesa d’assaig savi, del qual ha venut dos milions d’exemplars. 

Al seu llibre pinta un paisatge poblat de perills. ¿Quina diria que és la pitjor amenaça per a l’ésser humà d’avui dia?

L’existència d’individus irresponsables. Ens hem convertit en éssers molt poderosos, així que les conseqüències dels nostres actes, per bé i per mal, són també més grans que mai. És el que passa quan tens tant poder tecnològic a les mans.

¿Però el problema és la tecnologia o la responsabilitat dels individus?

És la combinació dels dos factors. No crec que els adolescents d’ara siguin més irresponsables que els dels anys 60, ni que la condició humana s’hagi degenerat, però a Occident avui hi ha una amenaça que abans no teníem: la polarització política. 

¿El preocupa?

Em preocupa que algun moviment pugui acabar imposant una visió col·lectivista de l’individu, m’és igual que vengui de l’extrema dreta o l’extrema esquerra. El millor antídot contra la polarització política és tenir individus amb una visió elevada de si mateixos que diguin la veritat, que siguin curosos amb el que fan i que assumeixin la seva responsabilitat. Em dedico a explicar a la gent que pot trobar un significat sostenible a la seva vida. 

Afirma que l’home s’ha tornat tou i que això és un perill. ¿Com ha arribat a aquest diagnòstic?

Si ets escèptic amb els homes i creus que la nostra societat és una tirania patriarcal i que la història és una lluita entre homes i dones, en què els homes són els agressors i les dones, les víctimes, llavors no pots evitar que la societat sigui escèptica amb els homes. Aquest és el perill.

¿Quan i com s’ha produït aquest afebliment?

Hi ha un punt de vista del món segons el qual la nostra cultura és una tirania patriarcal. Aquesta idea es va desenvolupar a començaments dels anys 70 com una reconfiguració de velles idees marxistes sobre el proletariat i la burgesia. En realitat, forma part d’una narrativa més profunda, relacionada amb la idea de 'víctima’ i ‘agressor’ que ha format part del pensament humà des dels temps de Caïm i Abel. El que passa ara és una nova representació del mateix ressentiment.

¿I aquesta visió l’ha imposat el feminisme?

L’ha imposat la narrativa que utilitza el feminisme, el postmodernisme i el marxisme en les seves últimes encarnacions. Són les narratives antihumanes de sempre, que al llarg del temps han anat tenint diferents expressions. L’actual forma de col·lectivisme suposa un nou intent per aconseguir que l’individu deixi de ser l’element sobirà de la realitat.  

Si l’home s’ha tornat tou, ¿com s’hauria d’endurir? 

Amb referents. Un nen que està provant d’endurir-se i madurar buscarà en el seu entorn una cosa que no sigui feble i l’utilitzarà com a model. Fa poc vaig estar en un club de boxa en un barri marginal de Birmingham, al qual anaven membres de bandes per entrenar-se i fer-se boxejadors disciplinats. En realitat, ho feien perquè estaven convençuts que això els feia ser més durs que formar part d’una banda. 

¿Proposa els punys com a camí de perfecció?

Si vols animar un home a ser fort, dona-li una representació creïble de la força que li resulti més atractiva que els models que té al voltant. El noi que té massa por per unir-se a una banda no és moralment superior al que s’uneix a la banda. Però l’home que troba un camí millor que la banda sí que és moralment superior al que s’hi queda. 

¿I què passa amb conceptes com ‘intel·ligència emocional’, ‘empatia’ i ‘diàleg per solucionar conflictes’?

La intel·ligència emocional no existeix. No té fonaments en termes psicomètrics, no té validesa. L’empatia compleix un rol important en la vida, però jo li parlo d’una altra cosa. Li parlo de ser forts. Si m’omplo de coratge per carregar amb el meu pes, em sentiré fort. Però si també puc portar-lo a vostè, em sentiré encara més fort. I si aconsegueixo carregar amb una família, o amb una comunitat, seré encara més fort. Per a mi els individus no són titulars de drets, sinó dipositaris de responsabilitats. Per desgràcia, en la nostra cultura el plantejament habitual és el contrari.

¿Què té en contra de la idea de ser amable?

Ser amable està molt bé si et dediques a cuidar éssers vulnerables, com nens o persones dependents. Però quan has de negociar el teu futur, l’amabilitat no t’aporta res. És millor ser capaç de donar un cop de puny a la taula. Només si ets capaç de donar-lo, podràs evitar fer-ho. 

¿Reivindica el mascle?

Millor un mascle que un dependent. Però millor un madur que un mascle.

¿Fins ara estàvem massa pendents del dependent?

Sí, clarament. En part es deu que la gent té ara menys fills i més tard que abans, així que disposen de més recursos per estar sobre els menors i protegir-los. Això està generant grans problemes. He sigut psicòleg clínic molts anys i no he tingut mai pacients que es queixessin que els seus pares els van criar massa independents. En canvi, a la majoria els passava just el contrari.

¿S’ha d’educar els nens amb més duresa?

Hem de deixar-los més a la seva. Han de jugar més, necessiten més temps sense supervisió dels grans i comptar amb menys estructures. Hi ha situacions de 'bullying' que les han de resoldre ells mateixos sense la intervenció d’un adult.

Al seu llibre afirma: "Les dones desitgen que algú posi sobre la taula una cosa que elles no poden aconseguir". ¿A què es refereix? 

Les dones estan estructurades emocionalment per optimitzar la seva relació amb els nadons, però paguen un alt preu per això: són més sensibles a les emocions negatives. El tàndem dona-nadó és fonamental per a la natura. Si no es protegeix, la societat desapareix. La missió de l’home és protegir-los.  

¿Un any després del seu esclat, com veu el moviment #MeToo?

Que hagi servit per cridar l’atenció sobre l’ús de l’extorsió per aconseguir gratificacions sexuals és, probablement, una cosa bona, però la preponderància que han aconseguit les acusadores en els processos judicials ja no em sembla tan positiva. 

¿Com es defineix ideològicament?

No em defineixo.

L’identifiquen com ‘l’intel·lectual més odiat de l’esquerra'.

Si l’esquerra moderada em veu així, no ha entès el meu missatge, però si són els radicals els que m’odien, em semblarà bé. Dic el mateix de l’extrema dreta. 

Precisament, l’extrema dreta va vent en popa i vostè connecta aquest creixement amb la feminització de l’home. ¿Què tenen a veure?

Qualsevol cosa que suprimeixis en comptes d’integrar-la, al final se’t girarà en contra com un fantasma. Fer homes dèbils beneficia el feixisme perquè hi troben l’expressió de la força que normalment no troben al seu voltant. Aquest és el problema.