Els que han nascut després dels 80 potser ni ho recorden, però hi va haver uns anys en què l'auca pública estava protagonitzada per financers amb gavardina a la recerca de diners fàcils
-«Espanya és el país on és més fàcil fer-se ric», celebrava Carlos Solchaga-; alcaldes que malversaven sense sortir de la piscina; pitonissos que es fotografiaven amb tanga tigrat, i nétes de dictadors -sí, parlem de Carmen Martínez-Bordiú- amb una infinita vocació pel despropòsit que la portava a col·locar-se les plates de caviar beluga sobre la faldilla per cruspir-se'l a cullerades. Dels avatars de tots ells, recordem-ho, en donava compte un altre personatge del moment, el paparazzi, les fotos robades del qual regalaven material per al somieig i també per a la venjança íntima. El subtext, peregrí, venia a ser aquest: ja que la riquesa no es redistribuïa, almenys que carreguessin amb la penitència de viure amb un núvol de borinots disposats a inventariar infidelitats, festejos i top-less.
Un d'aquells rastrejadors de la cara b de la fama és Antonio Montero, que al llibre Paparazzi confidencial escriu una espècie de respons d'un món que, segons ell, «està desapareixent» . No només les tarifes de les revistes, en crisi publicitària, ja no són les d'abans, sinó que ara tothom es pot convertir en paparazzi sobtat i penjar les fotos a les xarxes socials. Amb l'agreujant que el pastís ja estava seriosament malmès des de l'arribada en tromba de les televisions i que gran part de les cares conegudes s'han decidit a viure en directe des d'Instagram.
Ara bé, com fa 30 anys, hi ha coses que no canvien mai. I si als anys 80 un petó cast d'Isabel Preysler podia fer «mitjanament ric qualsevol»
-«era una assegurança de subsistència, resàvem perquè no es morís mai», fa bromaMontero-, la dama segueix rebent tractament de peça major. «Arribat el cas, la fotografía més buscada i rentable seria el casament secret d'Isabel Preysler i Mario Vargas Llosa: crec que podria arribar a costar entre 300.000 i 400.000 euros».
Si alguna cosa no falta en un respons, i més si és en el de l'ofici de paparazzi, són les batalletes. I Montero en té a grapats: va arribar en patí aquàtic a una cala de la família March on xipollejaven el rei Joan Carles i Carles d'Anglaterra amb els prínceps Guillem i Enric; es va apuntar el gol de ser el primer a fer Isabel Preysler en biquini; va anar darrere la pista d'Alberto Cortina i Marta Chávarri a Milà; va retratar, enfilat dalt d'una alzina, el llavors príncep Felip caçant perdius; i va seguir la infanta Elena i Jaime de Marichalar durant la seva lluna de mel per Austràlia fins que
-amb els conserges i la providència de la seva part- els va trobar en una illa minúscula.
Amb d'altres cinc paparazzis, Montero es va penjar d'un repeu en un penya-segat mallorquí i, a 200 metres sobre l'aigua, va burlar el gran dispositiu de seguretat i va documentar els banys nauristes del rei Joan Carles que mai es van veure a Espanya. «Després els aventurers ens vam convertir en tafaners», assegura el fotògraf del su pas per la televisió i les tertúlies-trituradora.
No obstant, aquells xecs
-«ara no guanyem ni una vintena part»- tenien el seu revers. Els escrúpols, per exemple -«potser la gran damnificada ha sigut Marta Chávarri, però no tinc consciència d'haver amargat la vida de ningú»-; els perills -va rebre dues pallisses i dues vegades, una seguint l'aleshores príncep Felip i Isabel Pantoja, va acabar amb una pistola a la templa-, i el joc brut. «Jo no els vaig usar, no en sabia, però hi va haver un moment en què es feien servir escàners que interceptaven les converses telefòniques: així es va saber des de la malaltia de Rocío Jurado fins detalls de la relació entre Encarna Sánchez i Isabel Pantoja». En aquesta hagiografia paparazzi, mereix un capítol a part la seva relació amb la Casa del Rei. «Hem tingut 20.000 topades. Ens hem convertit en una cosa així com enemics íntims».