¿Missió impossible?

Tot va ser proposar l’expulsió de més de vuit milions de migrants i començar-ne la cacera. No importava gaire que la diputada de Vox que ho va anunciar no sabés respondre a cap de les preguntes lògiques que es desprenien de les seves xifres i lletres tan arbitràries. Ni tan sols que acabés admetent que fer-los fora no seria fàcil. Aquí no hi ha un Trump que ordeni a l’Exèrcit que surti al carrer i sembri el pànic entre els que van venir per buscar una vida més digna, treballar de valent per aconseguir-ho i contribuir a millorar l’economia del país. Que ho desitgen és evident. Hi estan treballant. Per això l’idolatren, li aplaudeixen les decisions i segueixen les seves consignes, encara que n’hi hagi algunes que vagin contra els nostres interessos. Una altra paradoxa. Tampoc va importar gaire que Santiago Abascal matisés el seu portaveu d’"emergència demogràfica" i considerés manipulat l’explícit titular reproduït a partir d’una intervenció pública i gravada. Ja se sap com actua l’extrema dreta davant els seus propis errors fruit d’una relliscada de procediment, no pas per una equivocada convicció. Una convicció que diuen que la tenen profunda, sòlida i contundent, perquè la basen en la necessitat de supervivència com a poble. Per això, una presumpta agressió es converteix en motí, que passa a voltar per les places amb intenció de fer justícia pel seu compte. Les patrulles ciutadanes no són noves. N’hi ha hagut de tota mena i condició i sempre responen al que els seus protagonistes consideren inacció de l’Administració. Falta d’ordre davant una situació complexa, per a la qual es vol més bastó que pastanaga. És cert que, en alguns casos, s’ha demostrat que era el servei públic el que fallava. Però avui ningú pot negar que aquelles notícies falses i manipulacions llançades a la barra del bar del poble han cobrat una nova dimensió. Circulant per les autopistes del veïnatge universal les mentides són universals i la intel·ligència artificial sembla més procliu a promoure-les que a neutralitzar-les. De moment. Davant les imatges de Torre Pacheco, pròpies de La caça de l’home, el Govern parla d’excepció, esgrimeix dades i busca conscienciació ciutadana. Mira d’evitar el contagi perquè no passi com en la pel·lícula de Marlon Brando, on la veritat és relativa quan la histèria col·lectiva pren el control. Posició lògica de l’Executiu, ampliable als penúltims atacs de l’oposició, que, amb voluntat pedagògica, desgrana el ministre Félix Bolaños García (Madrid, 17 de desembre de 1975). Alleujament El titular de Justícia respira alleujat. El Suprem no veu ni un mínim suport indiciari per investigar-lo, com pretenia el jutge del cas Begoña Gómez. La qual cosa ha portat l’home de confiança de Pedro Sánchez a assegurar que la interlocutòria posa les coses al seu lloc i a pronosticar que el cas de la dona del president s’apagarà de mica en mica. El ministre Bolaños no admetrà mai que l’interès afegit per a la imprescindible reforma judicial que ha portat a la vaga els col·legues dels que li han donat la raó és per evitar que, casos tan fràgils i instruccions tan precàries, es converteixin en ariet polític o sorgeixin d’interessos espuris. Tampoc podrà esborrar com li agradaria el dubte estès sobre la família del president, promogut pels que saben que la multitud encara pot ser més perillosa que qualsevol arma. Una altra frase de la pel·lícula.

El més llegit