Mètode contra especulació

"Em vaig dedicar a canviar el món i no vaig canviar un carajo". No és la frase més recordada aquests dies de l’auster Pepe Mujica. Sobren raons per entendre-ho. No obstant, és aquesta la sinceritat que haurien de practicar els seus idòlatres, poc disposats a seguir l’exemple d’un home lleuger d’equipatge que vivia amb el just perquè les coses no li robessin la llibertat. L’expresident de l’Uruguai se’n va anar havent dit que la política és una passió i no pas un negoci. El mateix dia al matí, al Congrés, es va pretendre demostrar el contrari. Per a l’oposició, els missatges que fa anys es van intercanviar Pedro Sánchez i José Luis Ábalos són navalles esmolades que proven complicitat criminal. El president els redueix a xavalla i l’exministre, que admet haver avalat la publicació d’alguns, els reconverteix en exaltació a l’amistat recuperada. Tots els polítics, sense excepció, en van prendre nota tot i que tard: no deixis escrit avui res de què puguis penedir-te demà. Per a Núñez Feijóo, en canvi, la palla a l’ull aliè és més important que no pas la biga en el propi. Aquesta l’encarna Carlos Mazón, que allarga una agonia de la qual no el salva ni el seu company González Pons. L’eurodiputat ha sigut el primer dels seus a disculpar-se davant les víctimes de la dana. És ben cert que li quedava poc marge després d’haver-les rebut a Brussel·les les presidentes de la Comissió i del Parlament, correligionàries ideològiques, que es van comprometre, respectivament, a visitar les zones afectades i a preguntar al mateix president valencià per què, més de mig any després de la tragèdia, encara no ha fet un gest humanitari tan mínim. Mentrestant, la justícia treballa per projectar llum sobre aquella pàgina fosca del Govern autonòmic que, inevitablement, sobrevolarà el pròxim conclave del PP. Partit al qual el CIS millora les opcions de victòria electoral, malgrat el seu líder. Entre tant de soroll i voluntat de confusió d’una altra sessió de quadrilàter, va emergir una dona poc amiga de les agonies i obligada a multiplicar els seus esforços per trobar les respostes exigides a les nombroses preguntes pertinents que ens va deixar la gran apagada: Sara Aagesen Muñoz (Madrid, 1976). La ministra per a la Transició Ecològica camina que no dorm buscant evidències que derrotin les especulacions. Descartat el ciberatac, milions de dades esperen la revisió per trobar la causa amb una responsabilitat de què tots els sectors implicats fugen com gat escaldat. Prudent i discreta Després de més de vint anys vinculada a l’administració per combatre el canvi climàtic, la també vicepresidenta tercera es va bregar amb Teresa Ribera, a qui va rellevar el novembre passat. Prudent i discreta, l’enginyera química especialitzada en medi ambient desprèn l’aroma de qui no necessita escarafalls per demostrar solvència. Al contrari. Aagesen sap prou que al seu territori tot necessita temps. Per a bé i per a mal. Per investigar la gran amenaça que afligeix el planeta i per morir a cocció lenta si no s’apliquen els remeis salvadors. Per això la científica clama la paciència que la política no li concedeix. El mètode, enemic de la immediatesa, no casa amb el nerviosisme que ens domina. I probablement ella, com a la sirena descrita pel compatriota del seu pare danès, com que no li permetre les llàgrimes, pateix molt més.

El més llegit