Un desordre mundial

El final de la Segona Guerra Mundial va consagrar els EUA. Durant molts anys, almenys fins a la caiguda del mur de Berlín, des de la Casa Blanca s’exercia un poder transformador per fer el món més semblant a la seva imatge i més pròxim als seus valors i interessos. Occident, més enllà d’una definició geogràfica, es va constituir com una aliança de països amb democràcies estables, economies de mercat i respecte als drets humans. Els EUA manaven, lideraven la cultura, l’economia i eren la referència militar hegemònica. Així ha sigut l’ordre mundial fins avui, primer dividit per un teló d’acer i després amb el final de l’imperi, els EUA controlaven les organitzacions multilaterals per evitar una anarquia global mentre el capitalisme avançava. Tot això ja és passat. Des de l’arribada de Donald Trump a la presidència en la segona ronda, l’ordre mundial s’ha esmicolat. Renuncia al lliure mercat imposant aranzels a tots els països, fa miques les organitzacions multilaterals, començant per l’Organització Mundial de Comerç i continuant per tota l’arquitectura de les Nacions Unides a la qual deixa de finançar i acaba amb els seus aliats tradicionals a Europa anunciant que ja no els defensarà. L’OTAN ha deixat de ser la garantia de defensa d’aquest món lliure. Ningú a Europa, incloent la Gran Bretanya, està segur que els EUA surtin a defensar el Vell Continent si Rússia ataca. Un dany a l’aliança atlàntica probablement irreparable. Tot i que no sabem gaire bé cap on va el nou ordre mundial, algunes tendències comencen a ser visibles. Mentre els EUA abandonen el lideratge de la postguerra, llançant aranzels com si fossin míssils sense control, Europa es comença a moure en la direcció oposada, prenent molt més seriosament els riscos geopolítics, les relacions multilaterals i la seguretat. La UE ha començat a tancar de nou files amb la Gran Bretanya, la defensa d’Ucraïna ens uneix com mai des del Brexit i fins i tot el Canadà flirteja amb la idea d’entrar en el club. Orfes de la defensa americana, si Europa necessita tecnologia i material de defensa de manera ràpida, el Canadà entrarà en l’equació de proveïdors preferents. Amenaçat també per Trump de convertir el seu país veí en l’estat 51, el Canadà s’ha mogut en sentit oposat cap a Europa, on pot comerciar lliurement. És significatiu que el primer ministre Mark Carney hagi fet el seu primer viatge a Londres i París, en comptes de dirigir-se a Washington. Per si de cas també està tancant acords comercials amb el Japó, Austràlia i Corea del Sud. El món s’atomitza. Fins i tot el Japó comença a moure’s per trencar la seva barrera de gel amb la Xina, guanyant autonomia de l’aliança amb els EUA i preparant visites d’Estat oficials. En silenci, la Xina avança enmig del caos que ha provocat aquesta ruptura americana amb l’ordre mundial, al final aquest és el gran enfrontament que potser ha portat el president americà a posar en risc tots els pilars de l’ordre mundial fins a provocar aquest desordre.

El més llegit