El tren de la política

El final de la guerra de Franco va imposar la pau a uns i la pobresa a tots. O gairebé. A la desolació se li va unir la gana. I amb ell, les cartilles de racionament. Tretze anys de penúries que es pretenien canalitzables i van deixar tal empremta en el record col·lectiu que els nostres avantpassats es van prometre a si mateixos que, quan canviessin les circumstàncies, els seus rebostos estarien tan assortits com per superar qualsevol altre contratemps. Com Scarlett O’Hara però amb menys melodrama i més determinació. Aquell vell temor va provocar, tres dècades després, que les nostres mares sortissin a la recerca d’aliments la tarda del 23F de 1981, així que van sentir els trets al Congrés. De manera diferent, el confinament encara fresc va fer reviure l’instint de supervivència, pensant més en l’evacuació que en la ingesta. Ara, la Unió Europea vol oficialitzar l’emergència amb un kit. L’avenç de la iniciativa arribava als ciutadans en paral·lel a l’exposició de Pedro Sánchez sobre l’augment de la despesa en seguretat i defensa. Motiu que va portar els seus socis i aliats parlamentaris més a l’esquerra a parlar d’alarmisme innecessari i recuperar teories en el passat repetides sobre els interessos armamentístics i els seus poderosos tentacles. No pensen el mateix els habitants de països frontera amb el perill rus però ja se sap que la distància, quan no és l’oblit, relativitza gravetats i esmorteeix sentiments. Els vells eslògans i les antigues batalles ideològiques serveixen als seus defensors com a elements de contrast amb els problemes socials pròxims, profunds i irresolts. I amb ells contraataquen. Siguin vivenda, transport o canvi climàtic. Àmbits que, en el cas de l’actual Govern de la Generalitat, recauen en un mateix departament i afecten una sola consellera: Sílvia Paneque Sureda (Llagostera, 22 de desembre de 1972). Reprovació La titular de Territori, Habitatge i Transició Ecològica acumula tant poder com problemes endèmics. Perquè si cap de les tres àrees és fàcil per si sola i cada una arrossega moltes causes pendents, sumades dibuixen un triangle impossible que l’oposició ha volgut convertir en el de les Bermudes, perquè engolís la també portaveu. L’exigència de dimissió es va quedar en reprovació. I això ha passat en un ritual de fantasia i demagògia que ha trobat en Rodalies l’excusa perfecta, com si el desordre ferroviari fos recent, no tingués passat ni acumulés més responsables. Però els soferts passatgers saben que alguns dels crítics d’avui també van prometre solucions ahir que segueixen a l’estació, esperant. Per a trens que no van arribar, pisos que no es van construir i mesures mediambientals que ni es van aprovar. Per això Catalunya arrossega el trist mèrit d’ocupar la cua en renovables, necessita multiplicar per 17 la construcció de vivenda protegida per cobrir la demanda i té un de cada quatre trens fora de servei des de ningú sap quan. Res d’això li resta responsabilitat a la consellera Paneque, que arrossega el pecat original d’haver nomenat cap de gabinet el seu company sentimental. Va dimitir a la setmana. Però alguns dits acusadors han oblidat les seves pròpies carències de no fa tant. És el que té la memòria política que, a més de selectiva, pot ser homicida.

El més llegit