L’actualitat demostra que són moltes i habituals les temptacions d’intentar reescriure la història. N’hi ha prou que no agradi alguna cosa del que va passar, pensar que les circumstàncies ens presenten l’oportunitat per esmenar-ho i actuar com si estiguéssim davant d’un incessant tornar a començar. És el que ha fet Sumar aquesta setmana al Congrés: recuperar un moment congelat de l’ideari dels seus progenitors i portar a l’hemicicle la pancarta de fa quaranta anys que clamava "l’OTAN no, bases fora". I si llavors va ser Felipe González qui va canviar l’actitud dels socialistes davant la pressió dels Estats Units i l’exigència de mantenir-se en l’Aliança Atlàntica si es volia la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, ara és Pedro Sánchez qui des de la Unió Europea assumeix l’exigència d’augmentar la despesa en defensa i seguretat per a un rearmament, davant l’amenaça de Rússia i el potencial abandonament de l’amic americà. Ahir, divisió de l’esquerra. Avui, a més, esquinç en la coalició.