Guim Costa: "Cal planificar bé l’impuls a la vivenda... ¡A veure si al final falten bastides!"

Guim Costa Calsamiglia (Barcelona, 1968) és el degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) des del 2022, un any en què el sector immobiliari estava començant a recuperar-se del fort impacte que li va suposar la pandèmia de la covid. Des d’aleshores, el problema de la vivenda s’ha col·locat com una de les principals preocupacions dels ciutadans, segons revelen les enquestes, i sembla que per fi les administracions han pres la iniciativa i han començat a impulsar la construcció. En set mesos de Govern Illa, sembla que finalment s’està regulant i s’ha reactivat l’activitat al sector de la construcció, amb mesures que haurien d’accelerar l’obra nova i fer més accessible la vivenda... Sí, sembla que han trepitjat l’accelerador, i estem encantats que es posin en marxa nous projectes, sobretot en la qüestió de la vivenda. En els últims 15 anys hi ha un milió i mig de catalans més i molts d’ells, entre els quals es compten molts joves i nouvinguts, han de viure en pisos compartits o en vivendes que no són adequades per desenvolupar els seus projectes de vida, els seus plans... Cal construir més vivenda, necessitem més oferta, perquè venim de dues dècades de dèficit, primer per la crisi econòmica que va suposar l’esclat de la bombolla immobiliària, entre el 2008 i el 2014, i després per la covid, que va tornar a paralitzar-ho tot. El mercat de la protecció oficial des del 2012 ha estat pràcticament aturat. En canvi, la població no ha deixat de créixer. ¿I ja no? L’altre dia vam fer al col·legi la presentació d’un estudi sobre vivenda social que ha sigut elaborat pels economistes Agustí Jover i Miquel Morell i una de les seves conclusions és que en aquesta paràlisi hi ha hagut un component important de falta d’inversió per part de l’Estat. Bé, doncs ara que el Govern central, l’autonòmic i també el municipal, en el cas de Barcelona i d’altres ciutats, estan alineats, és moment perquè tota aquesta agitació es plasmi en la realitat. El problema, com advertien Jover i Morell, és que per arribar a cobrir la demanda cal multiplicar per 17 el ritme de construcció. I això significa multiplicar per 17 l’activitat dels arquitectes, multiplicar per 17 la dels constructors, multiplicar per 17 la de les empreses que presten els serveis... ¿El sector està preparat per poder fer-ho? Aquí l’important és que hi hagi una bona planificació a anys vista: que aquest any, per exemple, el ritme s’acceleri per dos o per tres, i que l’any següent es multipliqui per cinc. L’important és que no ens precipitem i es facin les coses amb els mitjans i recursos adequats. ¡A veure si al final ens faltaran bastides per poder construir! En tot cas, sí que puc afirmar que els arquitectes, els que projectem a l’inici del procés, sí que estem preparats i amb il·lusió per afrontar el repte. ¿Creu que les mesures que s’han anat aprovant o que ha anunciat el Govern van en aquesta línia? Hi ha qüestions com les que preveuen un nou model de finançament per als promotors que construeixin vivenda de lloguer a preu assequible que van per bon camí, perquè cal donar facilitats perquè la iniciativa privada entri en aquest àmbit. Hem de comptar amb els constructors i els promotors privats, perquè l’administració pública, per si sola, no pot tirar endavant aquest projecte. La construcció de vivenda ha de venir de l’àmbit tant públic com privat i les noves mesures del Govern van en la línia de facilitar-la. Però tinc entès que hi ha altres mesures, com la llicència prèvia bàsica, amb la qual vostès no estan massa d’acord... Els arquitectes no estem d’acord amb la llicència bàsica perquè no té sentit. Cal donar les llicències amb el projecte executiu acabat i cal posar més mans a treballar per revisar els projectes i a concedir llicències, per anar més ràpid. La llicència bàsica és una demanda principalment dels promotors, però els arquitectes creiem que pot complicar-nos la vida a tots. ¿Què passa si es realitza un moviment de terres per, per exemple, instal·lar un ascensor on no correspon exactament? ¿O si es col·loquen uns fonaments sense haver realitzat els càlculs que són necessaris per a això? Doncs el que passa és que es trasllada la responsabilitat als arquitectes... Nosaltres el que diem és que es compleixi la llei actual, que les llicències s’atorguin dins del termini de dos mesos que està previst, i que no es demorin fins a set o vuit mesos com passa ara. I que siguin llicències ben donades, llicències ajustades a la normativa. A totes les normatives: la d’incendis, la d’accessibilitat o la d’habitabilitat. Una altra qüestió important és que l’administració pública ho hauria de simplificar per agilitzar el procés. Hem acumulat una quantitat de normativa ingent, impossible d’encaixar tota en un projecte sense que hi hagi contradiccions. I, a més, els projectes s’han convertit en una relació de gran quantitat de documents molt difícils de digerir a l’hora de tramitar les llicències. En qualsevol cas, a Catalunya, encara no s’ha parlat de rehabilitació, que justament es tracta d’una de les vies que més es defensa des del Col·legi d’Arquitectes. La rehabilitació ha d’abordar-se amb força. Hi ha d’haver un pla potent d’inversió pública, que compti amb la col·laboració de la iniciativa privada, per recuperar edificis ja existents, de manera que els nuclis urbans consolidats continuïn tenint vida i atraguin els joves. ¡Els centres històrics són la millor ciutat dels 15 minuts, amb tots els serveis a prop! Aquest pla hauria de convèncer els promotors que hi ha possibilitat de guanys en la rehabilitació, és a dir, hauria de poder equiparar-se als preus de l’obra nova. Un altre aspecte que s’hauria de tenir en compte, per exemple, és el d’actuar sobre edificis sencers, sovint d’una alta qualitat constructiva, per ser rehabilitats, actualitzats segons la normativa, i posats de nou al mercat. I en aquest punt, torno a insistir, els arquitectes estem preparats per a aquesta comesa.

El més llegit