El que pugui fer, que faci

José María Aznar es va expressar amb claredat el novembre del 2023: "El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui. Cadascú, en la seva responsabilitat, ha de ser conscient de la situació de crisi en la qual estem". L’arenga d’efluvis colpistes pretenia frenar l’amnistia i posar difícil la investidura de Pedro Sánchez. El ressò de l’arenga continua vigent. Polítics, jutges i mitjans bombardegen el Govern de manera inclement. El desgast de l’Executiu progressista és notori. I no només per la pressió nacional. N’hi ha prou de mirar al món per posar-se a tremolar. ¿En quin moment se’ns va esquerdar la fe en la democràcia i en els drets humans? Costa digerir la resurrecció del feixisme, el retorn dels somnis imperials i els discursos d’odi. Resulta demolidor que la ultradreta encarni els somnis de bona part dels més joves, també que s’hagi fet un lloc entre les rendes més baixes. Elon Musk s’ha convertit en l’escuder de Trump i no té objeccions a l’hora d’instar els alemanys a votar AfD, el partit d’extrema dreta. "Hitler era comunista", va afirmar la seva candidata en una conversa delirant amb l’amo de X. Entre nosaltres també tenim amistats perilloses. "Netejarem Espanya en dos dies i ens en sobrarà un", va afirmar l’amo de Desokupa al costat d’Abascal. "Em sembla molt bé. ¡Visca Espanya!", va respondre el líder de Vox. Parlaven d’ocupacions, però ja se sap, un comença a netejar i no para. Les democràcies europees estan moixes mentre floreixen líders autoritaris aquí i allà del planeta. N’és un exemple Netanyahu, al demostrar que es pot cometre un genocidi sense que ningú li pari els peus i disposat a canviar el mapa de l’Orient Mitjà. O Bukele, que ha transformat El Salvador en una presó i el seu model guanya adeptes a Amèrica Llatina. Milei, Putin, Trump... Sí, abunden els líders amb ànsies de transcendir en el nou ordre mundial. Ni un d’ells es declara abanderat de la pau i el benestar. Ni un d’ells assumeix els enormes desafiaments del planeta ni esbossa solucions, més enllà de culpar els més febles de les destrosses dels poderosos. Davant el setge ideològic, no són poques les veus progressistes que cauen en la trampa de l’hem anat massa lluny. Massa lluny en la defensa del feminisme i dels col·lectius vulnerables, en l’acollida de migrants o en les mesures contra el canvi climàtic. Però la democràcia no es protegeix regatejant la seva ambició. Estem en un moment històric clau, impossible no reconèixer la gravetat de la situació. Contenim l’alè, critiquem i ens alarmem. ¿Alguna cosa més? Llavors arriba un ressò: "El que pot fer, que faci." ¿Per què no capgirar l’arenga? Cadascú, en la mesura de la seva responsabilitat i la seva capacitat. Mirar de plantar cara a l’odi i a les mentides. Parlar, escriure, crear, decidir... El que sigui, el que es pugui. Almenys, que un dia no ens morim de vergonya quan ens preguntin què fèiem mentre el món s’enfonsava.

El més llegit