Als que tenim una certa edat, el Govern ens posa l’edat de jubilació com la pastanaga a un ruc, i quan sembla que l’abastarem, ens la col·loca una mica més lluny, perquè continuem avançant. Arribem esbufegant i amb dificultats als 60, i quan ja vèiem els 65 en l’horitzó i amb ells un recés de viatges de l’Imserso amb bufet lliure a Torremolinos, ens situen la línia de meta als 67. Els boomers som els desgraciats del sistema laboral, quan jo m’acosti als 67, Pedro Sánchez –aquí seguirà, perquè encara anirà prometent amnisties a qui calgui– anunciarà una nova reforma que situarà la jubilació als 70 anys. En albirar els 70 a la llunyania, la nova línia de meta serà als 75. I anar fent. Així seguirem eternament, com un Sísif que no acaba mai de treballar. I consti que no ho dic per mi, que gaudeixo d’una feina que em permet arribar tard a casa sense haver d’explicar inversemblants excuses a la meva senyora, a mi hauran de jubilar-me a puntades de peu.