Franco des de l’engany

Dimecres, Pedro Sánchez presidirà el primer acte de la commemoració del 50è aniversari de la mort del dictador. Ben segur que el setge mediàtic provocat pels atacs dels sectors més reaccionaris de la judicatura i per la voluntat del PP a afermar-se en la demagògia per deslegitimar-lo políticament han provocat que la Moncloa hagi optat per la tàctica del calamar: escampar tinta negra per dificultar a Feijóo la visió de la diana. Només des de la frivolitat dels argumentaris d’índole estrictament tàctics o demoscòpics pot haver fet passar per alt el mal que comportarà per al moviment memorialista en la mesura que alimentarà el discurs mantingut per la reacció al llarg de dècades basat en la idea que la causa de les víctimes no persegueix la veritat, la justícia i la reparació, sinó el foment de la revenja com a carburant electoral. La iniciativa governamental, lamentablement, apuntalarà les posicions de la dreta perquè pretén transmetre una normalitat inexistent quan de fa dècades la societat espanyola viu instal·lada en una anomalia pel que fa a les víctimes. Efectivament, desenes de milers moriren entre 1975 i 2007, l’any que s’inicià un tímid reconeixement amb la llei de memòria històrica del govern de Rodríguez Zapatero. El mateix dirigent que anys abans en el congrés havia declarat que era innecessària, però que va haver d’impulsar en requerir suports parlamentaris per a la investidura en 2004. El seu successor va haver d’admetre que amb aquesta llei no s’havia fet prou justícia i quinze anys més tard, en 2022, nasqué la llei de memòria democràtica. Un text que continuava validant la preconstitucional llei d’amnistia de 1977 i eximia l’Estat de responsabilitats patrimonials, però que alhora cobria alguns dèficits anteriors com el reconeixement de la il·legalitat de les sentències judicials. En tot cas, llei tardana perquè, de víctimes en vida, en quedaven moltes menys. En paral·lel, els efectes de tanta desmemòria eren evidents: reivindicar el franquisme havia deixat de ser una excentricitat minoritària renyida amb la modernitat per passar un posicionament prou majoritari perquè es qüestionessin lleis de memòria autonòmiques i es difongués la ideologia feixista sense restriccions en les generacions més joves. Res que el moviment memorialista no hagués augurat des de feia dècades en contemplar tant de desfici. Per això, Francesc-Marc Alvaro, convertit en l’actualitat en el diputat més actiu en el congrés en qüestions de memòria democràtica, reclamava que el govern deixés de considerar les polítiques de memòria l’assignatura “maria” de la política i accelerés el desplegament de la llei actual atenent a la cursa contra rellotge establerta amb el revisionisme. Efectivament, a les primeries del 2024 el govern reconeixia no tenir la feina feta pel que fa a la retirada de la iconografia contrària a la memòria democràtica, als estudis per fer pertinent el reconeixement i rescabalament del treball forçat i els béns espoliats, la creació del banc d’ADN de les víctimes, el lliurament de les declaracions d’il·legalitat de les sentències, la reparació de les víctimes de la Transició i un llarg etcètera. Alhora restava entossudit a impedir conèixer la veritat dels fets històrics en continuar negant la reforma de les lleis de Secrets Oficials i del Patrimoni Nacional. Costa d’admetre, doncs, que havent enllestit l’any amb tants deures pendents, s’hagi tret del barret una proposta que torna a convertir les víctimes en un producte més de la mercadotècnia política. Commemorar la mort del protagonista de la dictadura més llarga d’Europa, les víctimes de la qual cinquanta anys després de la seva mort encara no han estat del tot reparades, representa normalitzar una excepcionalitat tant inadmissible com cruel fou el patiment d’una societat que no gaudí de llibertats fins que el dictador no desaparegué per imperatiu biològic. Menyspreu extensible a la veritat històrica. Vet aquí la prova: commemorar la mort de Franco és fer-ho també a l’acte polític més important dut a terme en aquelles mateixes hores: el jurament celebrat al Congrés dels Diputats per part de Juan Carlos de Borbó a la llei de Principis del Movimiento Nacional, font de la qüestionada legitimitat d’una segona restauració borbònica encarnada per l’actual rei emèrit i transmesa per via hereditària a Felip VI. Una assignatura pendent condemnada a ser, tard o d’hora, avaluada, que explica alhora la no presència de l’actual rei a l’acte del dia 8 i la implicació de la Corona en els actes previstos.

Franco des de l’engany

Costa d’admetre que amb tants deures pendents en matèria de memòria històrica, el Govern s’hagi tret del barret una proposta que torna a convertir les víctimes en un producte de mercadotècnia política

El més llegit