La tornada

"¡Tornaré!", va exclamar el general MacArthur quan va abandonar les Filipines la tarda del 20 de març del 1942. La sort li era atziaga. La presa de Manila per part dels japonesos va evidenciar com de debilitada havia quedat la marina dels Estats Units després de l’atac a Pearl Harbor. L’octubre del 1944, el militar més poderós, polèmic, superb i esquerp de la Segona Guerra Mundial va complir la seva paraula. I va alliberar l’arxipèlag, va dirigir la seva reconstrucció, el va desmilitaritzar i va democratitzar les estructures feudals del país. Temps després, la població que va convertir aquella esperança en clamor de resistència i frase per a la posteritat el va acomiadar amb tots els honors. No consta que Pedro Sánchez pensés en aquella figura quan el 2016 el van fer fora de la secretaria general del PSOE per negar-se a facilitar el Govern de Mariano Rajoy. L’afront dels seus companys el va portar a recórrer les federacions socialistes per aconseguir el suport de les bases, més proclius a ell que a les nostàlgiques estructures. I també va tornar, va reconvertir el seu partit i dos anys més tard el va instal·lar de nou a la Moncloa, des d’on surfeja diàriament les onades polítiques i judicials més gegants que les procel·loses aigües espanyoles han vist mai, malgrat que l’economia li somriu i el món l’hi aplaudeix. Tampoc es recorda que hagi esmentat el general nord-americà ni com a historiador el que aquesta setmana ha recuperat protagonisme en la política catalana i influència en l’espanyola. Oriol Junqueras Vies (Barcelona, 11 d’abril del 1969) ha tornat a la presidència d’Esquerra Republicana després de mig any de reflexió i escolta dels seus col·legues ideològics per preparar el seu retorn i enfrontar-se als seus rivals. I tot i que va apuntar llavors que la decisió d’apartar-se la prenia per responsabilitat després dels tristos resultats electorals, el procés ha evidenciat les llargament dissimulades diferències personals avalades ara pel resultat: 52% de suport. Majoria clara que no amaga ni a la refractària meitat cap a la seva persona ni el temor dels vençuts a les represàlies. De moment, ja ha destituït el responsable d’investigar els infaustos cartells dels germans Maragall i l’Alzheimer. Cas tèrbol i vergonyós que, mentre no s’aclareixi amb determinació, continuarà estenent l’ombra de la sospita sobre els que han recuperat el comandament a la plaça que llavors tenien i sembla que van xiular. Recosir Com MacArthur, Junqueras també té molta feina per fer. Recosir la ferida no és fàcil i requereix la generositat i la misericòrdia que predica la religió que ell practica. A més, ha de decidir sobre els suports als socialistes catalans allí on els seus vots compten per recuperar protagonisme i quota de poder, però també a un Govern espanyol al qual el seu rival independentista posa diàriament en un compromís per fer-nos creure que negocia millor quan és obvi que el seu preeminent és la situació personal del seu líder. També Junqueras està pendent de l’amnistia, però l’indult després de la presó l’acosta al que és més semblant a la vida normal exclosa la inhabilitació que, per limitar-lo, no li permet ni impartir classes. Això no priva al culte observador i hàbil predicador concloure que ERC ha de tornar a connectar amb la societat. La pregunta és: ¿quina societat? ¿La reticent a la seva persona, la que ha girat full dels anys desolats o la que no confia en els que li van fallar.

El més llegit