Malgrat les bones dades macroeconòmiques, l’empresariat continua sense mirar amb bons ulls el Govern de Pedro Sánchez. Aquest fet és més disruptiu en la trajectòria dels governs socialistes que l’entesa amb els nacionalistes. Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero mai van tenir una relació tan agra amb l’empresariat, o almenys amb els representants de l’empresariat. No hi ha dubte que la coalició primer amb Podem i ara amb Sumar ha incidit en aquesta dinàmica. Per a l’empresariat, els bons indicadors macroeconòmics responen en bona part a raons conjunturals, com, per exemple, l’allau de fons públics que arriben des de la UE, el nou còmput de l’atur o el comportament extraordinàriament positiu del turisme encoratjat per la inestabilitat en altres zones del Mediterrani. I contra aquests bons resultats que poden canviar en qualsevol moment, la coalició està imputant costos en matèria laboral i impositiva de caràcter permanent. Els últims exemples serien la reducció de la jornada laboral i els impostos a la banca i a les energètiques. Despeses estructurals contra ingressos conjunturals. Qualsevol auditor emetria, com a mínim, una excepció i fins i tot una opinió desfavorable.