La normalitat de viure en l’embolic

El temps passa volant, però hi ha coses que no canvien. I algunes empitjoren. Ja fa 12 anys que Mariano Rajoy va confessar a Artur Mas, presidents tots dos: "Visc en l’embolic". "Jo també", va respondre el líder de l’extinta CiU. Era febrer del 2012, no havia començat el procés, tot i que la crisi econòmica ja castigava. Ara el procés ha fracassat i l’economia no asfixia tant, però Pedro Sánchez tenia motius per haver dit aquest divendres a Salvador Illa que ell també viu en l’embolic. Sánchez, Teresa Ribera i Carlos Mazón han demostrat aquesta setmana que tota la política espanyola està instal·lada, a dreta i esquerra, en un permanent joc de la ruleta russa en què, de moment, tot se salva en l’últim minut enmig del caos, però tot pot saltar pels aires qualsevol dia. Placatge estèril a Ribera Ja abans que la dana canviés el guió de la legislatura, fonts socialistes europees pronosticaven que la dreta infligiria a Ribera un sever examen a Brussel·les com a figura de més pes de l’esquerra en l’Executiu comunitari que havia forjat Ursula von der Leyen, el més escorat a la dreta de la història. El que no s’esperaven era que el placatge estigués a punt de tombar-la perquè el PP europeu secundés la maniobra d’Alberto Núñez Feijóo. Les escaramusses parlamentàries van acabar amb concessions per part de les dues bandes: els populars van acceptar Ribera i els socialistes van diluir la seva línia vermella de no avalar la designació del candidat ultra de Giorgia Meloni. Quan va arribar al lideratge del PSOE, el 2014, Sánchez va promoure una campanya similar contra Miguel Arias Cañete, candidat de Rajoy a eurocomissari. A la seu del carrer Génova sabien que deixar fora de combat Ribera era impossible quan el seu nomenament formava part d’un pacte entre els grans grups europeus. Però es donen per satisfets perquè podran recordar a Sánchez que ell també ha votat amb la ultradreta. Mazón fuig cap endavant El PP està convençut que Ribera acabarà imputada per la seva suposada negligència en la gestió de la dana i haurà d’abandonar el seu càrrec europeu. L’encara vicepresidenta del Govern va contraposar dimecres al Congrés al relat de Mazón la llista de comunicacions que la Generalitat Valenciana va deixar sense resposta aquell tràgic 29 d’octubre. La seva compareixença, com la de Mazón, va sonar a blindatge argumental davant les investigacions judicials que tard o d’hora vindran. El president valencià ha optat per una fugida cap endavant. Durant gairebé dues setmanes, ni Mazón ni ningú del PP van recordar Ribera, fins que van veure en l’examen de Brussel·les l’oportunitat de desviar cap a ella l’epicentre de la pressió. Frustrat el veto a la dirigent socialista, el baró popular ha fiat el seu fràgil futur polític a un militar, algú aliè a la gestió i que el primer que va dir va ser que no accepta directrius polítiques. Tota una bomba de rellotgeria. Sánchez i el de sempre Això que esquerres i dretes votin el mateix només passa al Congrés, on Sánchez s’ha doctorat de nou amb una reforma fiscal que va començar la setmana en coma induït i l’acaba macada, però amb vida. El Govern va comprovar una altra vegada que els seus socis d’esquerres i dretes continuen pressionant-lo, però continuen sense ofegar-lo. Mentre Feijóo depengui de Vox, la cola sembla armada a prova de crisis. Si algun dissolvent podria carregar-se aquesta unió de conveniència, seria el mateix que va treure Rajoy de la Moncloa: la corrupció. Per això Feijóo no va trigar a recordar, quan el corruptor Aldama va estirar la manta davant el jutge a canvi de sortir de presó, que una moció de censura sumaria si Junts i el PNB ho volen. De moment, no volen. Però Aldama, com va passar amb Luis Bárcenas al seu dia, promet guerra.

La normalitat de viure en l’embolic

Quan en la política espanyola, des de Pedro Sánchez fins a Alberto Núñez Feijóo, passant per Teresa Ribera o Carlos Mazón, jugar a la ruleta russa es torna habitual i tot se salva en l’últim minut, enmig del caos, és que tot pot saltar pels aires qualsevol dia.

El més llegit