La veu de la consciència

La setmana ens deixa una altra gran aportació de la política per a la seva pròpia desafecció. Una altra d’aquestes pàgines vergonyoses que s’escriuen amb massa freqüència al Congrés. No és la primera vegada ni serà l’última que un ple monogràfic per abordar un problema concret que exigeix solució urgent es dilueix entre aspectes que no tenen res a veure amb la convocatòria i molt amb el curtterminista interès partidista, que vol burxar en ferides alienes per dissimular els errors propis. Va passar dimecres. Les raons prèvies són encara més vergonyants i van passar al Senat el dia anterior. A les portes de votar la llei de fonament europeu que obliga que a un condemnat que compleix pena en aquest país se li convalidi el temps de presó que hagi pogut passat en el penal d’un altre Estat membre de la Unió Europea, els dos grups de la dreta es van adonar per la premsa que la mesura també s’aplicaria a membres d’ETA. ¡Vade retro! Ells, portadors de la sal que impedeix que cicatritzi la ferida, havien sigut a més còmplices d’un procés que ja havia superat tots els tràmits legislatius aprovats per unanimitat. ¿Com es podia haver comès un error tan gran? ¿Qui va estar més pendent de fer un tuit insultant el contrari que de llegir-se les nou pàgines del text, només 9, en les quals el més important estava destacat en negreta? ¿Qui, d’entre tants membres del grup parlamentari, assessors inclosos, no havia reparat en una cosa tan lògica com raonable però que no cap a la seva Espanya irredempta? Res d’això s’ha aclarit. Tampoc ningú ha dimitit pel que Alberto Núñez Feijóo va qualificar d’"error inacceptable" però que no deu ser-ho tant, quan ha servit per rabejar-se de nou contra Pedro Sánchez perquè els va enganyar, diuen. És tanta la seva obsessió amb el president que fins i tot les equivocacions pròpies són per culpa d’ell. Per la seva grandíssima culpa. Aquí no caben ni el sentit de responsabilitat, ni el penediment sincer que implica una penitència després de la manifestació del dolor pel pecat. I a fe que hi havia dolor a l’escenari. El dolor que s’infligeix als migrants menors no acompanyats amuntegats a les Canàries i que amb prou feines van merèixer la seva atenció. Tampoc l’arxipèlag que cogovernen i que clama per una solució que no arriba, per un pacte que es resisteix, per un diàleg que es trunca, per una solidaritat inexistent i una política irresponsable. Va haver de ser l’única representant de Coalició Canària la que, recorrent al refranyer popular, resumís que l’un per l’altre i tot està per fer. Clamant solidaritat Cristina Valido García (Las Palmas de Gran Canaria, 28 d’agost de 1969) sap què significa clamar al desert. També la importància del seu vot. Avaladora de la candidatura de Núñez Feijóo a la presidència del Govern en la investidura fallida, va reconvertir la seva posició per afegir-se a la majoria que va facilitar el càrrec a Pedro Sánchez. Va dir aleshores que defensava l’agenda canària, la qual per cert, ja incloïa la modificació de la llei d’estrangeria que ara es resisteix i que la va portar a demanar que no es votés fins a aconseguir un acord, perquè ella no tenia discurs ni valor per tornar a casa amb el revés a la motxilla. I encara hi és. Clamant solidaritat. Paraula que ha perdut el sentit de tant utilitzar-la. Excepte quan es tracta de repartir-se els diners. També ho va dir Valido.

El més llegit