El catalanisme del futur

Des del restabliment de la Generalitat el 1977, Catalunya sempre ha sigut governada per partits de matriu catalanista. Mai com fins ara l’autonomia política i l’exercici de l’autogovern havien tingut tanta continuïtat. La Mancomunitat tot just va durar 11 anys (1914-1925), i es va veure interrompuda per la dictadura de Primo de Rivera, mentre que l’experiència republicana va ser encara més breu (1931-1939), es va veure trencada pels Fets d’Octubre del 1934 –que van comportar la suspensió de l’Estatut d’Autonomia del 1932– i més tard condicionada per l’aixecament militar i per la Guerra Civil, després de la qual la victòria franquista hi va posar fi. Amb aquesta brevetat, poc es podia esperar del desplegament de l’autogovern, tot i que algunes de les accions de la Mancomunitat en l’àmbit de la cultura, com la xarxa de biblioteques i algunes escoles o museus, o en el de les infraestructures, amb algunes carreteres, han deixat una gran empremta. Ara, en canvi, estan a punt de complir-se 47 anys de la restauració de la Generalitat i ja són gairebé 45 de vigència d’autogovern regulat per l’Estatut d’Autonomia. Hora de fer balanç Aquest és un període prou llarg per fer balanç de com s’ha exercit aquest poder tan anhelat i quins han sigut els resultats obtinguts. Fins a l’actual etapa democràtica, el catalanisme sempre havia pogut argumentar que si no havia sigut capaç de donar compliment als seus objectius, era per falta de continuïtat. Però en aquests moments, i tot i que sovint s’hagin utilitzat els arguments de la falta de competències, que aquestes són laminades per les institucions centrals (Govern, Corts Generals o Tribunal Constitucional) o que no hi ha prou recursos per exercir les competències amb plenitud –de fet, cap Administració al nivell que sigui té tots els recursos que voldria–, el cert és que aquestes limitacions no haurien de ser obstacle per a la rendició de comptes. Un exercici que en els últims anys s’ha obviat, potser de manera deliberada, com a conseqüència –o a causa– del procés sobiranista. EL PERIÓDICO es proposa contribuir a aquest exercici i, per fer-ho, de la mà d’experts –cosa que inclou gestors públics, privats i acadèmics–, ha identificat alguns dels principals eixos sobre els quals històricament s’ha articulat el catalanisme per efectuar una anàlisi en profunditat de quins han sigut els objectius perseguits en cada un d’aquests, quines polítiques públiques s’han aplicat i avaluar-ne els resultats. Aquests eixos són la mateixa idea d’autogovern basada en el reconeixement de l’existència d’una personalitat política històrica, la protecció de la llengua com a principal tret identitari i com a factor d’integració, el desenvolupament econòmic i l’equilibri territorial molt vinculats a l’impuls de les infraestructures, la justícia materialitzada en la progressiva extensió de drets socials, amb especial èmfasi en l’educació, i en la consolidació de l’Estat de benestar i finalment una vocació modernitzadora d’Espanya. Formen part tots de l’ADN dels diferents corrents del catalanisme que han exercit el poder i que, per tant, són susceptibles de ser avaluats. Però no es tracta només de fer balanç i constatar que algunes de les polítiques que s’han desplegat en cada un dels eixos no només han generat els resultats previstos, sinó també d’abordar la problemàtica de la creixent absència de consensos que hi ha l’entorn. Així, la idea d’autogovern en el sentit clàssic és impugnada tant pels que prefereixen la secessió com per aquells que són partidaris d’eliminar o de reduir l’autonomia en un marc que ja no és l’estatal, sinó l’europeu. La identitat catalana La llengua s’ha convertit en objecte de lluita política, si no en arma llancívola, i en un context de pluralitat cultural convé preguntar-se si pot mantenir-se com el principal i gairebé únic element sobre el qual se sustenta la identitat catalana. La promoció de les infraestructures es veu qüestionada tant pels que s’hi oposen com per aquells que aposten per un model que exigeix cada vegada més autonomia estratègica i, per tant, infraestructures que garanteixin l’autoproveïment i un procés de reindustrialització. La justícia social que implica la implementació de polítiques, començant per l’educació, que corregeixin les desigualtats d’origen i facin possible la igualtat d’oportunitats, és un camp de batalla ideològic entre aquells que creuen que n’hi ha poca i que s’hidediquen pocs recursos i els que hi veuen intromissió, abús i limitació a l’autonomia individual. I, finalment, la vocació espanyola del catalanisme s’enfronta no només a aquells que volen desentendre’s d’Espanya perquè la veuen com un llast, sinó també a la necessitat de recalibrar la brúixola, perquè Espanya ja és un país plenament modern i integrat a Europa i no és necessari modernitzar-lo, almenys des del punt de vista econòmic i social, però potser sí contribuir a promoure reformes institucionals i estructurals que ajudin a corregir les disfuncions. Però és que, a més, aquesta absència de consensos no afecta només els continguts de les polítiques, sinó que, en ocasions, també es qüestiona la idoneïtat d’aquests eixos, entesos com a prioritats polítiques. Contribuir a entaular un debat interromput sobre cap a on volem dirigir-nos col·lectivament com a societat i quines han de ser les prioritats de la política i les polítiques públiques i fer-ho, en la mesura possible, de la manera més consensuada possible és l’esperit que guia aquesta empresa. Al llarg dels pròxims mesos, ja sense eleccions a la vista i en paral·lel a l’inici d’una legislatura que marca el debut d’una nova etapa política a Catalunya, EL PERIÓDICO mirarà de donar llum sobre tots aquests aspectes en la perspectiva de recuperar i refer els consensos perduts.

El catalanisme del futur

A la recerca de consensos

El més llegit