L’independentisme explora les vies per reinventar-se

Les últimes eleccions catalanes van ser una clatellada per a l’independentisme. Després de 14 anys en el Govern, ha quedat expulsat de la Generalitat i ha perdut la majoria absoluta al Parlament. ERC es va deixar 13 escons a les urnes, mentre que la CUP va passar de 9 a 4 parlamentaris. Per a Junts, el resultat va ser una mica millor, ja que va créixer i va ser el partit independentista més votat. No obstant, va quedar lluny de superar el PSC i no va poder optar a la presidència de la Generalitat. Davant aquest escenari, les tres formacions independentistes s’han vist obligades a reinventar-se i a la tardor redefiniran lideratges i estratègies en els seus respectius congressos. Tres conclaves amb unes característiques molt diferents. Lideratges. Si parlem de lideratge, el congrés d’ERC és el que concentra més mirades i emocions. Dues candidatures es disputen la futura direcció, una d’encapçalada per l’exlíder Oriol Junqueras, i una altra encara sense líder però impulsada per dirigents i militants pròxims a la secretària general, Marta Rovira. Junqueras i Rovira, el tàndem que va governar ERC durant 13 anys i la va portar als seus cims més alts, ara viu enfrontat. En els dos projectes no es perceben grans diferències estratègiques, però la disputa cos a cos amenaça de tensar el partit fins a límits que feia una dècada que no es veien a Esquerra. Tot el que es trenqui ara, caldrà recosir-ho després. A Junts el panorama és diferent. Es dona per fet que si Puigdemont fa el pas i torna a agafar les regnes del partit a nivell formal –a la pràctica ja ho fa–, ningú li farà ombra. Ni tan sols l’actual presidenta, Laura Borràs, a qui es buscarà un altre encaix en la nova estructura. Malgrat que Junts ha sigut un partit amb turbulències internes des de la seva creació, l’hiperlideratge de Puigdemont és l’únic que aconsegueix apaivagar-les i tot apunta que així serà en el pròxim congrés. Tot i que l’expresident va dir que deixaria la primera línia política si no era reelegit per al càrrec, tots els senyals apunten que farà el contrari: continuar i fer-ho més implicat que mai. Es dona per descomptat que hi haurà pacte per a l’Executiva, amb més poder per al secretari general, Jordi Turull. La CUP és un partit que sempre ha fugit dels lideratges forts i concentrats en una sola persona i continuarà sent així. Encara es desconeixen els noms del futur secretariat nacional –la direcció–, que s’hauria d’elegir a principis d’octubre. Sí que hi haurà, no obstant, un canvi important en el seu congrés, i és que el mandat del secretariat serà més durador, passarà de dos a quatre anys. L’objectiu, poder consolidar els lideratges. Full de ruta. Quan ERC resolgui qui serà el seu líder, obrirà llavors un procés de reflexió per elaborar un full de ruta en el qual es reculli la seva estratègia per als pròxims quatre anys. La principal incògnita que haurà de resoldre és si el partit manté la política de pactes amb el PSC i el PSOE o torna a posicions independentistes més nítides i unilaterals. Els senyals que donen les dues candidatures és que, almenys durant un temps, estan disposades a sostenir els governs d’Illa i Sánchez per obtenir a canvi un nou finançament per a Catalunya. Caldrà veure si és una estratègia duradora perquè, el que vol ERC a mitjà termini, és tornar a liderar la Generalitat, cosa que passa per derrotar el PSC, no per pactar-hi. De nou, a Junts l’escenari és diferent. Després de no haver pogut forçar una repetició electoral, la formació es prepara per fer una oposició dura –tant al PSC com a ERC– i erigir-se com a alternativa a l’actual Govern de la Generalitat. Els postconvergents aspiren a obrir el partit a antics votants republicans descontents amb el pacte amb el PSC. Una espècie d’opa, sota la proclama de voler fer del partit una "força política transversal" que representi tots els independentistes, que obligarà a un full de ruta "ampli" que inclogui des de la dreta del partit fins al centreesquerra. També la CUP espera poder atraure les simpaties del votant descontent d’ERC pels pactes amb el PSC, especialment entre aquells que són més d’esquerres. El principal canvi en el full de ruta dels anticapitalistes és que, a partir d’ara, lluitaran per tenir el màxim de poder institucional possible, una cosa que fins ara havien deixat en un segon pla. Calendari. La tercera qüestió per tenir en compte és el calendari dels congressos. A ERC, les dues candidatures polemitzen sobre quan ha de ser el seu conclave, però, si no hi ha un gir de guió, serà el 30 de novembre. Són tres llargs mesos per conèixer el desenllaç. Aquí la principal conseqüència no és tant per al partit, sinó per a la política catalana i les dosis de paràlisi que podria implicar. ERC és un partit clau tant per als pressupostos catalans com per als estatals, i difícilment podrà negociar a fons fins que no tingui una nova direcció. En contrast amb ERC, Junts ha intentat resoldre el seu conclave per la via ràpida. S’ha donat poc més de dos mesos de marge i s’ha citat per a l’últim cap de setmana d’octubre. La voluntat és avançar-se als seus exsocis i marcar el terreny de joc en el camp independentista. Amb tot, hi ha membres del partit que no estan satisfets amb aquestes presses i que denuncien una voluntat de desactivar qualsevol oposició. Al marge de totes aquestes batalles, la CUP ja havia començat aquest procés de reflexió després d’haver quedat fora del Congrés dels Diputats en les eleccions del 2023, però va quedar en stand by a causa de la convocatòria d’eleccions catalanes. En el seu cas, es reprendrà el 21 de setembre amb una assemblea nacional i 15 dies després s’abordarà el canvi de lideratges. Tres partits i tres formes de reinventar-se.

L’independentisme explora les vies per reinventar-se

Junts, ERC i la CUP afronten aquesta tardor els seus congressos amb la necessitat de redefinir lideratges i estratègies arran de la debacle en les eleccions catalanes

El més llegit