Carles Puigdemont va aparèixer a l’hora anunciada a l’Arc de Triomf de Barcelona, va pujar a la tarima i va fer un breu discurs que va tancar amb un "Visca Catalunya lliure!". Instants després s’havia volatilitzat. Esfumat. Desaparegut. Com els grans il·lusionistes, ho va fer davant de milers de persones i, cosa molt més difícil d’entendre, davant de centenars de policies convocats per caçar-lo. Estic convençut que els més cèlebres mags de la història, des de l’inoblidable Harry Houdini fins a David Copperfield, passant pel nostre Antonio Díaz, El Mago Pop, no tindrien inconvenient a felicitar el d’Amer per la proesa. Com ells, Puigdemont va fer possible l’impossible. Dominats pel desconcert i el pànic, els responsables dels Mossos van ordenar una desproporcionada operació Gàbia –sí, com si fos un sanguinari terrorista– per atrapar-lo. Vist i no vist. Res per aquí, res per allà. Grans aplaudiments.