Bravo per ERC! Comença la partida!

Bravo per Esquerra! Bravo per a un partit polític que, malgrat viure moments difícils per la repetida pèrdua de votants, per les dificultats a l’hora de metabolitzar el vergonyós escàndol de la propaganda de bandera falsa que tanta indignació ha provocat en militants i ciutadania, i per les incerteses davant del proper procés congressual (que difícilment podrà retardar-se al mes de novembre perquè el partit s’hi juga la cohesió interna), ha estat capaç d’oferir un exemple de participació (quasi un 80%) i de debat desgraciadament força inèdit en el panorama dels partits polítics actuals. El resultat de la consulta, prou ajustat, evidencia la magnitud i la transcendència del que s’hi dirimia. Perquè, més enllà de les arrelades desconfiances envers la capacitat del PSOE per complir allò acordat, perviu una estèril fractura emocional entre independentistes i socialistes postprocés, la metabolització de la qual només podrà culminar-se amb una voluntat política, ferma, generosa i sincera, dels protagonistes de l’acord. Sense trampes, d’uns i d’altres! En tot cas, s’ha imposat una vegada més l’ADN republicà mantingut al llarg de dècades caracteritzat per haver optat sempre, tot i les dificultats inherents a cada conjuntura històrica, per l’escenari que oferís les condicions més favorables per poder avançar cap a la sobirania d’acord amb les necessitats reals del país. La història en dona fe: en 1980 en entendre que Pujol era el líder més adient per a la construcció de la Generalitat autonòmica, per superar posteriorment la patrimonialització de Catalunya feta per part de CiU fent realitat els governs Maragall i Montilla a fi de conquerir un nou Estatut via suport a Rodríguez Zapatero, conformant en 2015 Junts pel Sí per arrossegar Artur Mas a l’independentisme, assumint l’organització del referèndum de l’1-O dos anys més tard i, a pesar de la repressió, investint Pedro Sánchez a canvi d’indults, d’amnistia i d’explorar una via de diàleg i negociació amb l’esquerra espanyola per a una resolució del conflicte. I ara resta oberta una nova pàgina d’aquest mateix relat, que porta per títol la consolidació de l’estratègia republicana basada no només en la «confrontació» amb el PSC, tal com restà reflectit en el compromís reflectit des de la darrera nit electoral quan s’anuncià que ERC passaria a l’oposició, sinó també en la «col·laboració», de la veracitat de la qual és testimoni l’acord refrendat. Que el PSC assumeixi la preservació de bona part de l’obra del govern Aragonès, es corresponsabilitzi del camí cap al concert, es comprometi en el blindatge del model educatiu català i aposti per la creació d’una Convenció Nacional per a la resolució del conflicte amb l’Estat justifiquen l’autoestima de la militància republicana. D’igual manera que exigirà al president Illa estar a l’altura del repte d’assolir el fi proposat: que el conjunt del catalanisme salvaguardi la catalanitat, que el nostre país assoleixi un nivell més alt de justícia i cohesió socials, avui dia en escac per culpa de l’espoli fiscal, i se sàpiga construir, entre tot el catalanisme polític, una solució que no exclogui ningú, que no descarti cap opció i que pugui sotmetre’s a referèndum. El republicanisme ha optat pel camí difícil: ser propositiu i constructiu. Tant de bo la valentia de les bases d’ERC encoratgi la resta de forces catalanistes, en el govern o a l’oposició, a actuar amb el mateix patriotisme.

Bravo per ERC! Comença la partida!

A pena de viure moments difícils, Esquerra ha sigut capaç d’oferir un exemple de participació i de debat desgraciadament bastant inèdit en el panorama dels partits polítics actuals.

El més llegit