Espanya és un individu baixet i amb mala llet

Dani Carvajal és de l’estirp dels laterals baixets, que a Espanya ja va donar exemplars com Ferrer, Sergi, López Recarte, Tomás Reñones i d’altres, que el que no tenien d’estilitzats ho tenien de pesats i pertinaços, individus que suplien les seves carències tècniques amb una voluntat capaç d’amargar l’extrem rival que havia de bregar amb ells. Baixets i amb mala llet, aquests laterals compleixen l’arquetip de l’espanyol de tota la vida, són la imatge que a l’estranger es té de nosaltres, i això ja seria prou motiu per declarar-los bé nacional d’interès cultural. Si Alfredo Landa s’hagués dedicat al futbol i no al cine, hauria sigut lateral dret. Per al món, Espanya és un individu moreno i baixet amb males puces, o sigui, un defensa lateral. Carvajal és la imatge d’Espanya, i per això s’esperava que saludés amb més efusivitat el president del Govern, que a més és un home profundament enamorat, com sens dubte ens recordarà en la seva pròxima carta a la ciutadania, no sigui cosa que se’ns oblidi. Hauria estat bé un petó de rosca, mitjançant el qual Sánchez hauria demostrat quant estima Espanya, la seva senyora, Carvajal, la selecció i, sobre tot això, el seu càrrec de president, per mantenir el qual és capaç del que sigui. Alguns episodis de la infància marquen el caràcter. Cap nen aspira a ser defensa lateral, tothom comença a jugar al futbol volent ser davanter, i si per coses de la vida –o de les poques habilitats amb què l’ha dotat la natura amb una pilota als peus– s’avé a jugar de defensa, voldrà fer-ho de central, una posició amb més tradició. Un arriba al lloc de lateral quan ha demostrat no ser vàlid en cap de les altres demarcacions, i llavors comença a ser conscient que, per triomfar, ha de fer cara de pocs amics. Un davanter es pot permetre el luxe de somriure de tant en tant, mentre que un defensa lateral ho té prohibit gairebé per contracte, no està allí ni per fer amics ni per sortir bé en les fotos, els pòsters queden per als davanters i algun centrecampista. El resultat de tot l’anterior és que ningú vol bregar en un camp de futbol amb un Carvajal. I menys encara fora d’un camp de futbol, com li va passar a Pedro Sánchez. Un lateral dels de tota la vida no sap dissimular, i si algú li cau malament, sigui un extrem esquerre, sigui un president del Govern, l’hi deixa clar. Pot donar gràcies Pedro Sánchez que només es va emportar una lleugera insolència i no una entrada a l’altura de la tíbia. Això indica que Carvajal sap comportar-se en públic i coneix almenys les regles més elementals de la diplomàcia. Carvajal i els seus companys d’equip ignoraven que, a Espanya, quan s’aconsegueix un trofeu, un visita les autoritats, no per ser felicitat, sinó per rendir homenatge. El protagonista és sempre el polític, mai l’esportista. Quan un guanya el que sigui –una Eurocopa, una medalla olímpica, un Nobel o el sorteig de la Bonoloto- del que té ganes és de celebrar-ho pel broc gros, i no de visitar reis i presidents perquè es facin la foto amb el trofeu –o amb la butlleta premiada en el cas de la Bonoloto– malgrat no haver-se mogut del sofà durant tota la competició ni per anar a buscar crispetes, que per a això està el servei. I, és clar, a visitar un gandul perquè s’apropiï del que un ha aconseguit amb suor, es va a desgana, només calia veure la cara de la resta de jugadors, no només de Carvajal, per intuir les poques ganes d’anar a la Moncloa. Alguns van intentar dissimular –sense aconseguir-ho, s’ha de ressaltar– que estaven allí forçats, però això no va amb un lateral dret que a sobre és fill d’un policia nacional. Si és que entren ganes de no guanyar res, ¿eh? Una baieta No sé amb quina energia dona la mà Pedro Sánchez, potser resideix aquí la raó de la desídia i fredor amb què tots li tornaven la salutació, no només Carvajal. Els jugadors de futbol estan acostumats a donar la mà amb força, o almenys era així abans que es posés de moda fer-se un parell de petons al començar i al finalitzar el partit, costum que per fortuna a mi em va agafar ja retirat. Ja com a periodista, una vegada vaig entrevistar un alt càrrec socialista que, quan em va donar la mà a tall de salutació, vaig pensar que en realitat m’havia donat una baieta, així de tova la va oferir. A punt vaig estar d’emportar-me’l a casa per fregar els plats. Temps després va ser ministre, així que no és descartable que aquesta manera de saludar no només estigui ben vista en el PSOE, sinó que serveixi per escalar políticament. Si així arriba un a ministre, potser per arribar a president cal donar la mà com una donzella que espera que l’hi besin. Això hauria d’haver fet Carvajal, així ningú es queixaria.

El més llegit