Tots érem d’Ana Torroja, però Espanya es dividia entre els de Nacho i els de José María. Els germans Cano. Van posar a ballar tota la joventut, llums de colors, ho passaré bé. Però després cada un va seguir la seva pròpia evolució. Nacho Cano, de mostrar-se musculós i suat tocant diversos teclats alhora en els concerts, va passar a ser compositor, empresari, diletant, viatger i místic. ¿Què deu haver passat amb la cinta que portava als cabells? Ara està en llibertat amb càrrecs després de la seva detenció per contractar presumptament immigrants en situació irregular per al seu musical Malinche. Cobraven una porqueria i vivien amuntegats. Treballaven massa hores al dia, sis dies a la setmana. Alguns estaven contents, la incapacitat per a la rebel·lió és molta, i fins i tot el consideren víctima. Però la notorietat del cas ha vingut per les proclames de Nacho Cano, que ha carregat contra Pedro Sánchez, el Govern, els jutges, la policia i, posats a fer, no sap un per què no també contra el heavy metal, sector que sempre l’ha vist com un músic debilet d’estrofes fàcils per a mocosos volubles. Amb tendència al reble.