Entre boleros

El compte enrere per a la repetició electoral a Catalunya s’ha posat en marxa. Aquesta ha sigut la frase més repetida de la setmana. I no per abusar-ne deixa de ser cert que el ple del Parlament va prémer el botó de no retorn en l’eufemísticament anomenat "acte equivalent". Mentrestant, els directament implicats diuen continuar negociant una investidura a l’ombra d’un rellotge al qual preguen que no marqui les hores. Salvador Illa i Carles Puigdemont diuen tenir opcions. I tot i que el càlcul de probabilitats n’atorga al primer bastants més que al segon, tots dos saben que en mans d’Esquerra Republicana hi ha la decisió perquè s’acabi o es prolongui la interinitat d’un Govern en funcions que amb prou feines pot exercir en un país en el qual tots insisteixen que és urgent treure’l de la paràlisi. Per això la mirada dels dos líders a Marta Rovira, per entonar-li si no s’ha adonat de com que els costa ser el seu amic. Boleros. Històries d’insistència i desesperació de les quals Teresa Pàmies deia que en el llarg centenari de la seva existència ja ho havien cantat tot. Efectivament, els fets demostren com de fàcil que és relacionar alguna de les seves lletres amb qualsevol element d’actualitat, imprimint-li alhora la dosi d’ironia imprescindible per relativitzar la suposada transcendència que donem als mateixos paisatges que sabem difuminats en unes hores. Qui n’és molt conscient és Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968). La llarga biografia política del flamant president del Parlament avala un coneixement de la pràctica política que supera de llarg la teoria que el va portar, fa just trenta anys, a exercir de secretari general de les joventuts de Convergència, partit en què va militar des de 1989 i del qual va acabar sent coordinador general en els turbulents temps de les seves exèquies. Just quan, en confiança, ell mateix es lamentava del nyap que era l’incipient procés en el qual, no obstant, remava com ningú, tot i saber un destí incert que per a ell va ser la presó. No per això el perseverant Rull ha deixat de complir les seves comeses. N’hi ha prou amb seguir el seu compte d’X (abans Twitter) per adonar-se dels dos elements essencials de la seva vida: l’amor a la seva família, reflectit en l’enyorança dels seus fills, a qui no va poder acompanyar durant les seves dues etapes de reclusió, i la convicció dels seus ideals resumits en aquells versos d’Espriu, que remarquen el compromís de fidelitat al servei del poble. Revessos acumulats Educat en les formes i cerimoniós en els actes, Josep Rull està fent els seus primers passos al capdavant de la Cambra catalana que freqüenta des de 1997 amb l’aparent tranquil·litat de qui sap, per haver-ho patit, que la pressa és mala companya. La seva llista de revessos acumulats és tan llarga com la seva impassible resistència i voluntat de seguir un camí que el portarà a l’amnistia sol·licitada, perquè no quedi rastre oficial de la injustícia que continua denunciant. L’únic conseller que va voler deixar constància gràfica d’haver tornat a la feina el mateix dia que s’aplicava el 155 i el president Puigdemont ja era a Bèlgica sense haver-ho comunicat a ningú, ha sigut qui l’ha substituït en els debats de l’última campanya. La seva habitual discreció reserva el seu autèntic sentiment perquè, també com en el bolero, de la seva vida prefereixi donar el que és bo.

El més llegit