Estratègies oposades per controlar ERC

La crisi interna a ERC ha viscut un abans i un després aquesta setmana. La publicació d’un manifest sobre el futur del partit ha intensificat la batalla i ja ha fet indisimulable la confrontació entre dos bàndols, un de liderat per la secretària general, Marta Rovira, i un altre de liderat per l’expresident de les sigles, Oriol Junqueras. Tots dos s’han llançat a la carrera pel control del partit a cara descoberta i, sobretot, han posat de manifest que cada part anirà a la confrontació amb estratègies oposades. ¿Quina és l’encertada? La resposta la tindrà la militància en el congrés del 30 de novembre, on s’escollirà la nova direcció i el nou rumb. ROVIRA, FOCUS I MICRÒFON. El primer gran condicionant de l’estratègia de Rovira és sobrevingut. Com que Junqueras va decidir dimitir del càrrec fa dues setmanes, ella ha assumit tot el pes de l’organització. Això significa que té tota l’autoritat orgànica i un fil directe amb tota l’estructura territorial del partit, però també la responsabilitat i el desgast de pilotar les negociacions d’investidura amb el PSC. I unes negociacions sempre tenen un final imprevisible: en funció del resultat, et poden reforçar o et poden abrasar. Des del seu entorn ho miren en positiu: segur que aquesta posició li donarà focus i micròfon. A més, recorden que Rovira no repetirà en el càrrec després del congrés del novembre per deixar pas a dirigents afins –una altra diferència amb Junqueras, que vol tornar a ser president–, cosa que l’alliberarà de pressió: "Com que està de sortida, no estarà segrestada per la decisió [sobre la investidura] que es prengui". L’altra gran diferència que cal tenir en compte és que el rovirismo encara no ha escollit un líder per batre’s amb Junqueras. "No hi ha pressa pels noms, però és bastant deduïble que hi haurà una alternativa a Junqueras", explica un afí a Rovira amb pes en el partit. Així, mentre els partidaris de la secretària general esfullen la margarida sobre qui és el més ben qualificat, l’argument que defensen és que aposten per un "lideratge coral" davant el "cicle de lideratges esgotats de l’organització". Un últim detall que també cal tenir en compte és que el rovirismo ha decidit exposar-se definitivament amb la presentació del manifest. Cada firma que se sumi al text –en porta més de 800–, és algú que ha decidit significar-se per la secretària general. Hi ha consellers, dirigents del partit, diputats i militants corrents. La idea és mirar de donar una imatge de força davant el junquerisme. JUNQUERAS, UNA ALTRA OPORTUNITAT. Si Rovira té el pes del partit i la responsabilitat de negociar una investidura amb el PSC, Junqueras s’ho podrà mirar tot des de la graderia. Després dels mals resultats de les catalanes, ell volia seguir al capdavant de l’organització, però la pressió interna el va portar a dimitir. Quedar al marge del poder orgànic i de la negociació del PSC li traurà focus i notorietat, però també l’alliberarà de pressió. Investir o no investir Illa serà, probablement, una de les decisions més transcendentals d’ERC en els últims anys i Junqueras no en serà responsable. Per a les coses bones i per a les coses dolentes. Com que ja està alliberat de tasques orgàniques, ha començat discretament a moure’s per Catalunya per buscar el suport de la militància. La setmana passada se’l va veure, via xarxes socials, a les comarques de l’Ebre. Confia que aquest feu serà un dels més importants amb què comptarà per revalidar la presidència. A diferència del rovirisme, el junquerisme ja té la gran aposta amb què competirà en el congrés del novembre: el mateix Junqueras. Un cara ben coneguda tant per als militants com per al conjunt dels catalans. També comporta avantatges i inconvenients. Li retrauran que fa 13 anys que lidera el partit i que, com Rovira, hauria de fer les maletes. Un afí a Junqueras ho replica així: "Ell sent una sensació d’injustícia perquè va estar a la presó quatre anys i només s’ha presentat una vegada a la presidència de la Generalitat. Creu que mereix una altra oportunitat". A més, a diferència del cas de la secretària general dels republicans, no hi ha un manifest que hagi fet que els seus suports dins del partit s’hagin de significar en públic. Ell també té soldats, però continuen amagats. Al junquerisme no li preocupa que el poder institucional que té el partit estigui del costat de Rovira. Presenten la contesa com una batalla entre "l’aristocràcia" de l’organització i la militància. Saber de quin costat està la militància d’Esquerra és, ara mateix, difícil de calibrar. Les dues parts pensen que hi poden comptar. En l’últim congrés del partit hi havia 8.618 persones amb dret a vot. Aquella vegada la decisió era relativament fàcil perquè només hi havia una candidatura en disputa, la del tàndem Junqueras-Rovira. Ara s’hauran de decantar per un dels dos.

El més llegit