L’esquerra hauria de llegir Houellebecq

"¡Marina, el pa!". Aquesta exclamació, que a Espanya encara criden alguns senyors que estan acostumats que la seva santa els serveixi a taula sense que ells moguin el cul de la cadira, en francès es pronuncia "Marine Le Pen", i serveix perquè moguin el cul de la seva cadira la majoria de polítics del país veí, començant pel primer, Emmanuel Macron, que s’ha vist obligat a convocar eleccions legislatives a finals d’aquest mateix mes. Tot i que no siguin eleccions presidencials, el mateix Macron comença a notar una lleugera tremolor a la seva cadira. Marine Le Pen ha guanyat les eleccions amb un terç dels vots emesos. El que Michel Houellebecq va escriure fa anys en la seva –excel·lent, d’altra banda– novel·la de política-ficció Submissió acaba de passar, si bé en les eleccions europees i no en les presidencials, com passa al llibre. I igual que en el llibre, tenim, com a explicacions a l’ocorregut, l’islamisme, la immigració, les retallades i la ceguesa dels partits tradicionals. El terratrèmol acaba de començar. Mirada posada en l’Elisi Cert que Marine Le Pen no es presentava a les eleccions europees, però el seu esperit era allà. No es presentava perquè la seva mirada està posada en l’Elisi, i a més deuria observar amb l’altre ull el sud, on segons diuen es troba Espanya, i es va adonar que a Europa hi va Irene Montero després de deixar el seu partit fet pols. "¡Sacrebleu!", es va dir, "¡a Europa hi van les fracassades!", així que es va quedar a França, on la baguet, o sigui el pa, és tota una institució i no falta a cap taula. Filla de Jean-Marie Le Pen, fundador del Front Nacional, ha aconseguit resultats que el seu pare ni tan sols es va atrevir a somiar. L’èxit en les europees confirma el que Reagrupament Nacional estava obtenint en les eleccions franceses, i la mateixa nit de diumenge, poc després que Macron anunciés la dissolució de la cambra legislativa, va afirmar estar "preparada per assumir el poder". Ho assegura ella i semblen creure-ho bona part dels ciutadans francesos, segons es desprèn de les votacions. No així bona part dels espanyols, que, com de costum, acusen els francesos de no saber votar, igual que els italians, alemanys, holandesos, austríacs i tots els que voten massa la dreta, o sigui, que no voten el que aquests espanyols voldrien que votessin. Existeix un curiós corrent espanyol –no es coneix a cap altre país, per fortuna per a aquests– que consisteix a qualificar de "populista" el vot als altres països, però aquí repartim braçalets que diuen "Free Bego". Llegint la premsa i sentint els politòlegs de costum, un arriba a la conclusió que el món hauria de votar sempre el que alguns espanyols volen. Si el món es preguntés, amb tota lògica "¿tan bé li ha anat i li va a Espanya, que els seus ciutadans poden ensenyar-nos a votar?", els respondríem que no gaire, però que els nostres polítics mai menteixen, només canvien d’opinió. L’auge de l’extrema dreta està copant els mitjans de comunicació a tot Europa molt menys que la caiguda de l’esquerra, com si una cosa no tingués relació amb l’altra. Le Pen, com tots els seus socis europeus, recull els fruits sembrats per una esquerra que va renunciar fa temps a les lluites socials i les va substituir per les identitàries. Per desgràcia per a aquesta esquerra, als barris obrers, en les famílies de treballadors i en les associacions de veïns, les lluites identitàries no consten entre les prioritats. L’esquerra actual és per guanyar les eleccions en una facultat universitària, però per guanyar-les en un país està Le Pen. L’esquerra hauria de llegir Submissió. Marine Le Pen no agrada fora de França, com si això a ella li importés un radis, que és com es diu rave en francès. És curiós que els que sostenen la teoria, tan moderna ella, que el món seria molt millor si governessin les dones, no semblen estar gaire satisfets dels èxits de Le Pen a França, ni tampoc de Meloni a Itàlia. Es coneix que en aquests casos haguessin preferit homes, hi ha gent que mai està contenta. Ja que som a les portes de les legislatives franceses, seria imperdonable finalitzar sense recordar què passa a Submissió, després de la victòria devastadora de Marine Le Pen en la primera volta de les presidencials: en la segona s’enfronta al partit islamista. El Partit Socialista i els altres partits tradicionals han quedat descavalcats de la lluita, així que es veuen en la tessitura de demanar als seus votants que recolzin o bé Marine Le Pen o bé el candidat islamista. Opten per demanar el vot per a aquest últim. I amb èxit: impedeixen que la ultradreta governi. Tot i que sigui a costa de convertir França en un estat islàmic. Marine Le Pen Líder del reagrupament Nacional

El més llegit