Hi ha un joc literari popularitzat pels membres de l’Oulipo (el famós grup enigmista conegut com a Ouvroir de Littérature Potentielle) que consisteix a escriure una frase que ha de contenir obligatòriament, i per un ordre predeterminat, unes quantes paraules escollides a l’atzar. Es coneix com a parcours obligé o com a logo-rallye. I, entre els jocs lingüístics, com molt bé ha assenyalat Màrius Serra, també hi ha el centó, una peça literària feta a partir de fragments d’altres peces, gairebé sempre amb un afany irònic i juganer. Si combinem les dues opcions i les apliquem a les cançons de Lluís Llach podria emergir una aproximació a l’actualitat política del famós cantant com a flamant president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Per exemple: "Si vens amb mi, no demanis un camí planer, perquè no és això, companys, no és això; ens diran que ara convé esperar. I esperem, segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem fins que no s’hagi de dir: ‘No és això’. Malalt d’amor pel meu país, actors de vegades, espectadors de vegades, senzillament i com si res, la vida dona i pren. Ara, la meva terra em porta més enllà de mi mateix. Si és necessari, refarem tots els signes d’un present tan difícil i esquerp, però no abarateixis el teu somni mai més. Són l’Espanya de sempre, la d’antigues tenebres que van ressuscitant: ja n’hi ha prou, de renúncies mediocres que no ens permeten la història dreta. Que tinguem sort, que trobem tot el que ahir ens va faltar. Et deixo un pont d’esperança i el far antic del nostre demà perquè sigui el nord en el teu navegar. Potser cal ser valents de nou i dir: ‘No, amics meus, no és això’".