Diputat a plens pulmons

"Intentem no donar aquest espectacle, que la gent no s’ho mereix", va dir paternalment Francina Armengol, presidenta del Congrés dels Diputats, l’altre dia durant el debat de la llei d’amnistia. Doncs i tant que ens ho mereixem. Això és el que hem votat i escollit. Que primmirada, quina manera de vetllar per la nostra salut mental, quina manera de vetar el nostre accés a –precisament això – un gran espectacle. Que no tenia política, debat, raonaments o oratòria i que era més aviat un numeret d’energumenisme, però un espectacle al cap i a la fi. Molts diputats van vociferar. Un d’ells, Manuel Mariscal, que com a periodista que es coneix els mecanismes de la comunicació, es va dedicar a cridar i insultar, a malmetre i a bramar. A parlar el llenguatge del guirigall en una acció planejada i executada juntament amb altres diputats de la seva formació amb un sol objectiu: rebentar la sessió, el debat. Mariscal se les va tenir amb el diputat socialista que defensava l’amnistia, Artemi Rallo; també amb Pisarello, de Sumar, a qui va treure de polleguera i gairebé del faristol. Però el millor numeret el va muntar abans, a la cafeteria del Congrés reservada als diputats. Allà hi havia Oriol Junqueras, que potser, quan el cambrer li va oferir un cafè amb llet va exigir també un referèndum amb melmelada i la carta en català. Mariscal li va fer una foto, tot i que el que li agradaria prendre-li és declaració, i li va dir que no podia estar allà i que on havia d’estar era a la presó. Junqueras, que no és gaire d’escapar-se, ni de caminar, es va quedar una estona a la cafeteria, potser pensant en el problema català, en el pa amb tomàquet, a fundar ell mateix un bar a Madrid o si la llei d’amnistia hauria d’incloure cafè per a tothom. Del que tant, autonòmicament, abominen. Mariscal va disparar la seva invectiva, i la seva foto, i se’n va anar a l’hemicicle, al seu escó, més que per representar la voluntat popular, a fer el que la santa voluntat de Santiago Abascal li exigeixi. En aquest cas, armar sidral; sense camisa parda i sí amb exquisit vestit de dandi d’interior o de solemne acte de graduació de nebot enginyer. No sabem si Mariscal es troba a la seva salsa en aquests enrenous tot i que, com deia Julio Camba, Déu va inventar els aliments i el dimoni, les salses. El cas és que la seva carrera, la de Mariscal, no la de Camba, a Vox ha sigut ràpida gràcies al seu caràcter i a la seva plena assumpció del programa, la manera d’actuar i les idees dels abascalistes o abascalians. Mariscal, un d’aquells diputats que Ortega (Corts de la Segona República) anomenava senglars perquè a més de parlar, envesteixen, va néixer a Talavera de la Reina el 1992 i és graduat en Periodisme per la Complutense, on també va fer un màster en Polítiques. Va completar la seva formació al diari ABC i a la Secretaria d’Estat de Comunicació del Ministeri de Presidència. Primer un diari, després un gabinet i més tard un escó. Sembla una carrera del segle XIX, quan el periodisme era un primer pas per dedicar-se a la cosa pública, un mètode que aconseguir publicitat. Sortides de to Mariscal s’ha caracteritzat per les seves sortides de to a les comissions del Congrés dels Diputats, ferint els directius de RTVE, Puigdemont, Tezanos i tot el santoral mediàtic que va de la democràcia cristiana tebiona a l’esquerra. És un home format, però s’esforça a semblar un ximple. De tota manera, ser un ximple no és a l’abast de qualsevol. Es pot ser ximple una estona, un ximple amb algú o per a segons quines coses, però ximple professional no és cosa fàcil, no ho és Mariscal, que practica una ximpleria selectiva i de disseny, una ximpleria de fotre crits com un boig al Congrés però, després, demanar educadament les croquetes i la canya en un bar dels voltants de la Carrera de San Jerónimo. Una ximpleria d’ajudar les iaies a travessar el carrer, però de dir-li cinc minuts després tonto, traïdor o el que sigui a un president del Govern o a un diputat. Mariscal és com els de Podem: li agradaria intervenir els mitjans de comunicació. Intervenir-los, no intervenir-hi. Repartir carnets de bons i mals mitjans, de bons i mals periodistes, del que és veritat o no. Cridant llibertat ben fort. Donant espectacle.

El més llegit