PSC i ERC deslliguen les negociacions de la Mesa del Parlament i de la investidura

No hi ha temps material per a un pacte global. En ple apogeu de la campanya de les europees i amb els independentistes mirant d’encarrilar la seva situació interna, tant al PSC com a ERC desvinculen el que passi el 10 de juny per escollir la presidència i la Mesa del Parlament d’un eventual acord posterior de la investidura que ha de votar-se, com a molt tard, el 25 de juny. És a dir, que després dels primers contactes comencen a assumir que seran dues negociacions diferents i que el que passi amb la primera, el desenllaç de la qual donen per fet que es resoldrà en temps de descompte, no ha de prefigurar el que passi amb la segona. Es tracta d’un esquema que trenca amb la línia dels últims anys de majories independentistes, en els quals qui es quedava amb la presidència de la Cambra era a canvi de facilitar la presidència de la Generalitat i ser el soci menor del Govern. I també un escenari en el qual, si ningú aconsegueix teixir un acord i cada formació vota els seus propis candidats a la Mesa, tornaria al repartiment clàssic de cadires en funció de la representació obtinguda. Si això passés, tres serien per al PSC –inclosa la presidència–, dues per a Junts, una per a ERC i una per al PP. Pel seu propi pes Aquesta és una sortida amb què els socialistes se sentirien còmodes a l’hora d’afrontar el segon round, el de la investidura d’Illa. Cedir la presidència només seria argumentable si és a canvi del suport per convertir el seu líder en president de la Generalitat. Però si el PSC arriba a la conclusió definitiva que el calendari pressiona massa per garantir-se el quid pro quo en menys de dues setmanes, que l’aritmètica caigui pel seu propi pes no el perjudica. Al contrari. En el PSC insisteixen que la Mesa ha de representar la «pluralitat» escollida a les urnes i recalquen que van guanyar les eleccions amb un avantatge clar –set escons més que Junts–. També que seria «lògica» la presència del PP com a quarta formació a l’hemicicle, la cadira del qual garantiria que el sobiranisme no tingui la majoria a la Mesa. Amb aquesta lectura, el PSC opta per no pressionar ni republicans ni postconvergents i els dona temps perquè posin la seva situació interna a lloc. Tot això sempre que ERC i Junts no estiguin disposats a pactar entre ells, cosa que obligaria els socialistes o a intentar trencar el bloc independentista aliant-se amb un dels dos o bé refugiar-se en els 63 escons que sumarien amb Comuns i el PP. No obstant, i almenys per ara, en el PSC no veuen probable una entesa en menys de dues setmanes entre els de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que arrosseguen discrepàncies i ressentiments des de fa anys. ERC no es descarta del tot ni per a un acord sobre la Mesa del Parlament ni per a la investidura, però no té cap pressa. En primer lloc, perquè encara està digerint uns mals resultats del 12 de maig per als quals no troba una explicació clara. Segon, perquè no vol abrasar-se en plena campanya electoral de les europees en una negociació amb el PSC de final incert que doni a Junts avantatge a les urnes. Així, els republicans volen que el PSC i Junts prenguin «la iniciativa» en tant que són els dos partits més votats i, si la seva negociació no arriba a bon port, ja es veurà. A més, en el cas d’Esquerra, cal tenir en compte una altra variable important. Està en plena crisi interna que ha dividit l’organització entre els partidaris d’Oriol Junqueras i els de Marta Rovira. Això converteix el partit en més imprevisible del que ha sigut en l’última dècada. És a dir, no està clar que en aquesta negociació per a la Mesa i per a la investidura els dos sectors tinguin els mateixos interessos. Per ara, han pres una decisió salomònica: l’equip negociador està format per dos membres junqueristes –Oriol López i Juli Fernández– i dos de roviristes –Josep Maria Jové i Marta Vilalta–. Equilibri total. Silenci sepulcral a Junts Mentrestant, Junts ha blindat les negociacions, limitant-les a la cúpula –amb Puigdemont, Jordi Turull i Albert Batet al capdavant– i decretant silenci absolut entre les seves files, com ja va fer amb la investidura de Pedro Sánchez. Per als postconvergents, que públicament encara mantenen que la investidura de Puigdemont és possible, seria important ostentar la presidència –o, almenys, tenir-la a favor seu– per assegurar-se que el seu líder pugui ser candidat. Malgrat que després la votació fos molt probablement fallida, seria una manera de permetre a Puigdemont tornar a Catalunya com a presidenciable. No obstant, també pressionaria socialistes i republicans, que veurien pocs beneficis en aquesta operació. Finalment, per als Comuns, que són els únics que defensen obertament un pacte amb el PSC i amb ERC tant per a la Mesa del Parlament com per confeccionar el nou Govern, encara queda tela per tallar, ja que, assenyalen, amb prou feines fa 24 hores que els republicans han designat el seu equip negociador i tenen gairebé dues setmanes per davant. Els de Jéssica Albiach estan disposats a recolzar que la segona institució estigui en mans d’ERC si això garanteix que després hi hagi un pacte per a la investidura d’Illa. Això sí, donen per fet que, si es produeix, serà amb l’àrbitre xiulant el final del partit.

PSC i ERC deslliguen les negociacions de la Mesa del Parlament i de la investidura

Els socialistes insisteixen que l’òrgan de la Cambra ha de representar la «pluralitat» triada a les urnes

Esquerra vol que Illa i Puigdemont prenguin «la iniciativa» perquè són els més votats

El més llegit