Enfilat al pedestal de la supèrbia

Si cada somni fos una pàgina d’un llibre, Felipe González podria lluir una de les biblioteques més rutilants d’Espanya. Un autèntic tresor. Pocs van representar com ell la voluntat, l’anhel de canvi d’un país. Un canvi polític, social, cultural i fins i tot ètic. Aquest home de 40 anys, amb americana de pana, camisa de quadres, grenyes i puny alçat va encarnar el definitiu adeu a un règim en blanc i negre, tan sagnant com caspós. A la fi, tot era possible. "Si hi ha un passat que va ser d’ells, el futur és nostre, de la nostra llibertat conscient. El futur és de la majoria que vol el canvi. Endavant. Conquerim el futur en pau. Conquerim-lo en llibertat. Deixem als nostres fills una Espanya millor, amb l’esforç solidari de tots. Endavant i a guanyar. Espanya i el futur és nostre", aquest va ser el missatge que va anar repetint al llarg dels 25 dies de campanya del 1982. I va arrasar. Va sumar més de 10 milions de vots, de somnis. El PSOE va ocupar 202 dels 350 escons del Congrés. La primera de les seves tres majories absolutes. Encara guanyaria una quarta vegada. Socialista per exclusió González (Sevilla, 1942) va créixer en una família modesta i en un barri obrer massificat. Es va matricular en Dret per no donar un disgust als seus pares, ell havia escollit Filosofia. Va arribar al socialisme per exclusió. La dreta estava amb la dictadura. Els comunistes li semblaven admirables, però no la seva concepció d’Estat. Així que, el 1962, es va afiliar a les Joventuts Socialistes. El 1970 ja formava part de la Comissió Executiva del PSOE, se’l coneixia amb l’àlies d’Isidoro i treballava com a advocat laboralista. Llavors va arribar el mític congrés de Suresnes (1974). El PSOE encara estava en la clandestinitat, però el règim ja agonitzava. Entre l’ànima exterior i la interior del partit, es va imposar la que ja no mirava a l’exili, sinó al futur. I, contra tot pronòstic, un jove de 32 anys va ser elegit secretari general. González portaria el partit a aconseguir els triomfs més importants de la seva llarga història. ¿Què queda d’aquell Isidoro de la clandestinitat? ¿I d’aquell candidat que va obtenir la majoria absoluta carregant contra una dreta "ultramuntana i emmordassadora, que diu mentides i que creu que pot continuar enganyant el nostre poble"? Sens dubte, es manté la brillantor, el verb, el coneixement, la intel·ligència i la ironia. ¿La seducció? Segons per a qui. Ara, González ja no carrega l’artilleria contra els adversaris dels socialistes. Ha girar el canó 180 graus i llança tota la seva brillantor, verb, coneixement, intel·ligència i ironia contra la política del seu partit i del progressisme en general. Potser són els somnis, potser es va indigestar de tanta admiració. Inflat de vanitat es riu de les seves desqualificacions. Va passar per El hormiguero d’Antena 3. Va buidar el pap a gust contra Pedro Sánchez. També va carregar contra Zapatero: "Potser se n’assabenta, que li costa" (desconeixem si ZP té problemes de comprensió lectora, però sí que sabem que va aconseguir acabar amb ETA sense recórrer al GAL). De retruc, el socialista també va menysprear Yolanda Díaz: "He sentit aquesta dona de Més Madrid...", sembla que aprendre’s el nom de la vicepresidenta i encertar amb la seva formació política representa una dificultat insalvable per a González. Déu-n’hi-do, com li costa... Ni una paraula, ni una, va dedicar l’expresident als èxits del Govern de coalició progressista. Ni per valorar les mesures socials aprovades, el creixement econòmic, la reducció del deute extern ni el pes creixent d’Espanya en l’àmbit internacional. Menys encara per assenyalar, a les portes de les eleccions europees, l’amenaça ultradretana ni la perillosa connivència dels conservadors amb aquesta. Sembla que la dreta ja no li resulta tan "ultramuntana ni emmordassadora" com aquella que combatia en la seva joventut. Potser va ser el seu pas pel consell d’administració de Gas Natural Fenosa, aquest càrrec que li va resultar "molt avorrit", però pel qual va guanyar 126.500 euros bruts a l’any per 12 reunions. Aquell Isidoro que va passar a ser Felipe a seques, el que generava entusiasme perquè era un dels nostres lúcid i valent, ha continuat escalant en el pedestal de la seva supèrbia. No li falta raó en moltes de les seves apreciacions, però quan els elogis només es reserven a un mateix, resulta molt difícil atraure l’admiració. El senyor González ha convertit els trossos dels somnis trencats en armes espúries.

El més llegit