Catalunya fa més d’una dècada que està paralitzada a conseqüència primer de les retallades derivades de la crisi del 2008 i més endavant, a partir del 2012, a conseqüència de l’inici del procés independentista. L’escàs nombre de pressupostos aprovats des del 2016 –fins a cinc vegades, 2016, 2018, 2019, 2021, i 2024, o no s’han presentat o no han prosperat– donen bon compte d’això. Al cap i a la fi, la Llei de Pressupostos és la llei que anualment fixa les prioritats del govern i dota dels recursos necessaris per fer possible el seu compliment. Però és que fins i tot quan els pressupostos s’han aprovat no han sigut capaços d’afrontar els grans reptes dels quals depèn el nostre desenvolupament i progrés com a societat, sense anar més lluny la necessitat d’emprendre obres d’emergència a conseqüència de la sequera constitueixen un bon exemple. I tot això no és més que el resultat de l’existència d’unes majories polítiques artificials i contradictòries des del punt de vista ideològic que s’han cristal·litzat a conseqüència del procés.