La política d’ara mateix

La capacitat d’anàlisi s’afebleix quan abusem de paraules que ho signifiquen tot i que no expliquen res. Ara és "polarització". Automàticament es fa general i es detecten onades de violència que aproximen Europa a l’inici de la Primera Guerra Mundial o al clima terrible dels anys trenta. En paral·lel, abundarà una política baixa, caduca i desacreditada, la política que per sistema promet i no compleix. Enfront del realisme i la política com a art del possible, la major fal·làcia antisistema consisteix a prometre l’impossible. Després de la votació del diumenge dia 12 caminem entre les ruïnes del procés, ben poc abans que comenci la campanya electoral europea, que s’ha precipitat amb l’intent d’assassinat del primer ministre eslovac. És un fet de gran gravetat i alhora ja distorsiona tot el que val la pena debatre sobre la Unió Europea. Tenen molt risc tant la política del nirvana com la de l’apocalipsi, enfront de la política que es nodreix de les tensions entre el real i l’ideal, de prova i error, entre individu i comunitat. I aquí guaita la temptació d’un fals just mig que és la política de l’equívoc. El més fàcil és que la mala política ens dugui a la temptació de negar la política. Així, des del Govern de Pedro Sánchez s’insinua que el llenguatge de l’oposició propicia un clima de magnicidis i és com si no passés res. També és simptomàtic que una societat desvinculada exigeixi tanta exemplaritat moral a la política. Són cicles o un malestar transitori? La societat de l’espectacle ha culminat en la tele-realitat, en el fake digital, el mòbil com a esport de masses que altera les divisòries clàssiques entre el públic i el privat. Així va aparèixer Donald Trump. Si haguéssim d’enterrar una càpsula del temps –els envasos a prova d’erosió que enterrem com a petjada a recuperar en el futur– ¿quines coses inclouríem? Potser la fotografia de Puigdemont, una ocurrència sostreta del GPT40, el videoclip de Zorra, els lapsus de Biden. Tot insubstancial, sense gaire sentit. Els imponderables superen tota previsió racional. Algun futuròleg ha dit que els especialistes en prospectiva no encerten més en les seves prediccions que un ximpanzé llançant dards. Proliferació d’imprevistos, acceleració dels processos polítics. Quin marge de maniobra quedarà per a la política com a passió i raó? Uns continents s’armen i d’altres es van desarmant. La incertesa sobresatura les expectatives polítiques i les deslegitima. Per això la política és imprescindible. La raó raonable.David Brooks, imprescindible columnista de The New York Times, escriu que la política és una activitat en la qual reconeixem l’existència simultània d’interessos i opinions diferents dels nostres. Després del fracàs de les utopies del segle passat, convé entendre que en democràcia mai aconseguim tot el que volem. Negociem, pactem. Deliberem. Som societats amb fractures i divisions però la política ens permet coexistir amb la menor violència encara que sovint ens decebi. Així és la càpsula del temps.

El més llegit