Entre poetes

A Joan Margarit li agradava matisar que Catalunya era terra de versaires més que de poetes. I aplicant sorna a la reflexió, situava la tradició popular a la sobretaula dels diumenges quan, entre xarrups de cafè i restes de tortell, el català sentimental que tots portem dins s’endinsava en el terreny de les rimes forçant rebles que l’acostessin als lírics que admirava. Aquest ancestral costum es manté en la vida de molts municipis que donen veu als seus veïns perquè es foguegin en els seus freqüentats actes culturals. És des d’aquí que es continuen llançant odes a l’amor i a la pàtria, per insistir que "tot està per fer i tot és possible". Aquests versos de Miquel Martí i Pol pot ser que hagin sigut els més repetits durant el llarg camí que diumenge passat es va donar per acabat, malgrat el que digui el PP i els que confonen el llegat de l’1 d’octubre amb l’independentisme. I tot i que per a molts el final d’aquell poema pot considerar-se el de la resistència inassequible al desànim, és oportú recordar que una mica abans també al·ludeix al fet que no s’ha complert cap dels prodigis que van anunciar taumaturgs insignes. Una mirada diferent El poeta de Roda de Ter es referia al període més fosc, per descomptat, però la grandesa d’una composició es mesura pel valor de cada una de les seves paraules i el lector, lliurement, les adapta a conveniència. Per això, més d’un podria avui considerar que, a partir dels anys perduts i sense renunciar a les seves legítimes aspiracions, cal recosir els estrips de la Catalunya actual perquè, de nou, tot és necessitat d’una mirada diferent per a un temps diferent. Pere Aragonès i Garcia (Pineda de Mar, Barcelona, 16 de novembre de 1982) ha entès el missatge. Com a candidat a renovar el càrrec després de tres anys de president ha assumit la derrota en carn pròpia i ha empès Esquerra Republicana a una obligada reflexió, que dirimirà el pròxim novembre en un congrés extraordinari. Serà allà on Oriol Junqueras buscarà l’aval de la militància per seguir al capdavant del partit, que insistirà a intentar quadrar el cercle que tant li costa a la gairebé centenària formació: fer compatible i exitosa la dualitat cor i cartera, procurant que el fidel de la balança trobi l’adequat equilibri. Doble i agredolça sensació Aragonès se’n va amb una doble i agredolça sensació. D’una banda, sabent que ha aconseguit restituir la dignitat de la Generalitat, a la qual s’havia danyat, tant per acció com per omissió. De l’altra, lamentant que les seves polítiques no hagin sigut ben explicades. O enteses. I tot i que això els ha passat a gairebé tots els seus predecessors, en aquest cas la claredat era imprescindible, perquè contrariava posicions prèvies del seu partit que han resultat ser una rèmora davant la demanda de la majoria de la societat actual. A tot això, afegeixin-hi un element no menor. La irritació i incomprensió personal i política per la tirada electoral de Carles Puigdemont, basat en el que Clara Ponsatí va definir com un xantatge emocional. Aflorava de nou el català sentimental alterant el tauler i deixant Esquerra immersa en una crisi de racionalitat. "A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai que un poble mori per un home sol", va sentenciar Salvador Espriu. A més d’Aragonès, ¿algun altre polític entendrà un altre gran poeta.

El més llegit