El fiscal dels encàrrecs

Costa escriure l’ampul·lós títol de fiscal general de l’Estat al costat del nom d’Álvaro García Ortiz, un nen ganàpia ficat en les baralles dels grans. El Govern central l’utilitza com el fiscal dels encàrrecs, perquè "¿la fiscalia de qui depèn?". És més sindicalista que ningú, però també ha sigut boicotejat per anomenar fiscals del PP els que en realitat militen a Vox. Jutges i fiscals són els únics espanyols esclavitzats per ideologies passades, han desbordat per golejada els cunyats. García Ortiz també considera que la llei circula sempre per l’esquerra, i no l’importuna ser l’alt càrrec de Pedro Sánchez més perseguit pels fanàtics, tot i que s’emporti una cleca. Álvaro García o la força del fat exerceix de saltamartí dels cops i colpistes togats, perquè la seva missió fonamental de para-xocs és salvaguardar la seva deessa. Adora la seva predecessora Dolores Delgado, amb aquesta devoció que els adolescents reserven a Taylor Swift, i la va engalanant amb les prebendes que ambiciona. La defineix públicament com la més dotada per als successius càrrecs que anhela, però està clar que li concediria des del Nobel fins a un grapat d’estrelles Michelin. És el fiscal del Prestige, xiuxiuegen sense adonar-se’n que aquesta distinció amb condemnes irrisòries és un Desprestige, equival a premiar Meryl Streep per Mamma Mia! Parlant d’actors, García Ortiz es perfila com un Lenin o un Trotski. Un revolucionari rus de prosa apelfada, un compositor exaltat que aborda una òpera i li surt un rèquiem. El fanatisme és contraproduent, i la Fiscalia General de l’Estat s’ha convertit en la institució jeràrquica més anàrquica del país. En descàrrec de García Ortiz, algun dels seus predecessors seria a la presó amb el grau de puresa que ara s’exigeix al càrrec. I amb qualsevol altre president del Govern menys accelerat que Sánchez, de cap manera celebraria l’actual fiscal general a l’agost el seu segon aniversari a la seu de la Castellana. Contemples una entrevista de García Ortiz esperant el moment en què s’arremangarà un braç, i mostrarà els principis fonamentals del progressisme que porta tatuats al bíceps. La seva fe fogosa l’impulsa a cometre errors de col·legial. El nòvio d’Ayuso s’havia incinerat autoinculpant-se de delictes amb Hisenda, i la fiscalia li va llançar el salvavides d’una indiscreció institucional. De Stampa a Koldo Per no parlar de la persecució al també fiscal Ignacio Stampa, detallada per Ernesto Ekaizer a Operación Jaque Mate. O de l’empantanegament de la Fiscalia Anticorrupció, a qui ha de treure els colors la seva homònima europea per ocultar-li dades indispensables de la trama de Koldo. L’única dada a favor de García Ortiz és que hi ha massa dades en contra seu. Des de la seva perillosa ingenuïtat adoratriu, no té la inventiva del mort José Manuel Maza a l’acusar de rebel·lió Catalunya, ni el maquiavel·lisme d’un Cándido Conde-Pumpido que sempre aterra dret. Tranquil·litza Jaume Matas amb la garantia que no hi ha més casos de corrupció contra el PP, i acaba al capdavant del Constitucional. En efecte, vols complir amb el deure de retratar en primera persona el fiscal general i acabes parlant d’una altra gent, perquè l’al·ludit queda en segon pla fins i tot quan el fotografien en solitari. Rialler per defecte, García Ortiz s’alinea amb l’esquerra que fa de la virtut necessitat. Recusa per quadruplicat el Tribunal Suprem, i multiplica així les crisis en les quals està enredat. Ja resulta més comprometedor per al president del Govern que el mateix Tezanos, dos visionaris que analitzen els assumptes científicament i sempre arriben al mateix resultat, salvar el soldat Sánchez i l’emperadriu Lola de España, per als seus amics. És cruel endinsar-se en la demolició que pateix García Ortiz, tot i que sigui per mèrits propis. Com a atenuant, s’ha d’esgrimir la rudesa de treballar a les trinxeres del lawfare en un país esclavitzat al contrapoder del Suprem. La justícia espanyola continua implicada en la convulsió que va suposar el desterrament de Baltasar Garzón de la carrera judicial, i tampoc és casualitat que l’antic instructor de l’Audiència Nacional sigui ja el marit de Dolores Delgado. Als que hem admirat el jutge que va canviar la història d’Espanya, no se’ns ha d’exigir la transfusió conjugal dels nostres afectes. No hi ha res en la trajectòria de Delgado que mereixi la mínima consideració de la parròquia, i García Ortiz era el seu número dos. El Govern dels jutges continua golejant els jutges del Govern, el veritable poder està en mans del cap del Tribunal Suprem.

El més llegit