La primera notícia que he tingut que hi ha un ministre anomenat Bustinduy ha sigut per la carta que va enviar a les empreses espanyoles que treballen amb Israel. Ignoro si abans el ministre Bustinduy ja existia, a mi aquest nom em sona a un híbrid entre el futbolista Bustingorri i el cantant Bunbury, així que jo no tinc la culpa de veure’l caure. En el ridícul, dic. Segons sembla, Bustinduy és ministre d’una cosa que es diu Drets Socials, Consum i Agenda 2030, un enyora els temps en què els ministeris tenien noms normals –de Transports, d’Educació, d’Obres Públiques o d’Afers Exteriors–, ni que sigui perquè no aconsegueixo veure la relació entre el consum i els drets socials, potser consumir segons quines substàncies m’ajudaria a veure-la. Per no parlar de l’agenda 2030, que ni tan sols sé què significa. En aquell temps, a més, els ministres lluïen cognoms tan normals com el seu negociat, la qual cosa facilitava als ciutadans portar una vida igualment normal.