Al centre de la diana

Catalunya hauria d’estar avui reflexionant. La invitació la fa la llei electoral espanyola que regeix els comicis d’una comunitat incapaç en 44 anys de redactar-ne una de pròpia. Que els interessos contraposats dels grans partits hagin impedit una legislació tan elemental ajuda a entendre el fiasco d’un procés que depenia dels mateixos protagonistes i que demà també es juga la seva minvada existència. No sembla, no obstant, que la ciutadania necessiti fer un Pedro Sánchez d’un sol dia. Les enquestes indiquen que quatre de cada 10 electors admeten que no saben si acudiran a votar ni, si ho fan, per qui ho faran. I tot i que la pitjor decisió és la indecisió, la tendència acumulada indica que cada vegada són més els electors que determinen el seu sufragi en l’últim moment. Una altra conseqüència del desencant de la política, que ha vist com el vot s’ha convertit en element gasós perquè la fidelitat només és amb el futbol. Per això, a diferència de l’ocorregut a Euskadi fa tres setmanes, aquí la incertesa no és a la nit de demà sinó en dilluns. Adeu, doncs, a una campanya que, com tantes, ha aportat més dubtes que certeses sobre massa coses. Les mateixes que s’han acumulat a la Catalunya de l’últim decenni. Quan es va emprendre el camí en el qual la majoria va optar per un somni impossible que va portar al desengany d’uns i la impotència de tothom. Acabat el temps oficial dels enfrontaments forçats, es tanca un període d’excepció informativa impropi del segle XXI amb les juntes electorals com a àrbitres a qui recorren els partits ofesos per les mateixes petiteses que els pàrvuls li exigeixen a la senyoreta que renyi els companys provocadors. I així s’embranquen en discussions ridícules basades en una llei que condiciona el periodisme obligant a compensacions televisives o prohibint publicar enquestes com si la globalització fos encara una quimera. Dos exemples: recórrer l’entrevista a Pedro Sánchez a RTVE demanant el mateix tracte. Els jutges van decidir que si bé la raó informativa no era discutible, sí l’ús partidista que després van fer els altres candidats i que va convertir aquella pàgina periodística en un element electoral impropi. Resum: com que el greuge no va estar en el fet, sinó en les seves conseqüències, que es compensi a la resta de partits polítics. Així va ser com el PP va regalar una hora de televisió pública a l’independentisme. Llarga militància socialista Segon cas: la publicació del flaix del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) sobre l’efecte que va causar la reflexió del president. Un altre dard enverinat llançat contra José Félix Tezanos Tortajada (Santander, 5 d’agost de 1946). La seva llarga militància socialista i els càrrecs formatius que va exercir en el partit han servit tant a l’oposició com a col·legues demoscòpics per desacreditar la seva gestió del Centre d’Investigacions Sociològiques. No posen en dubte el seu treball de camp, sinó les tendencioses, diuen, conclusions que publica. Tant és així, que el seu cognom s’ha convertit en el genitiu de l’ens. El catedràtic Tezanos, lluny d’intimidar-se, contraataca. Tant l’esperit del guerrisme en el passat abraçat com els anys de professió acumulats, el situen de tornada. I això li serveix per empaquetar les seves raons en la sociologia que domina i replicar amb esperit budista: no facis mal als altres amb el que et causi dolor a tu.

El més llegit