Les eleccions de diumenge que ve neixen de l’afany del president Aragonès d’aclarir el panorama que es va dibuixar fa poc més d’un any i mig quan la militància de Junts (amb un percentatge significatiu de vots a favor, que no va significar, tanmateix, un triomf esclatant) va decidir abandonar el Govern de la Generalitat. Va guanyar l’aposta de Laura Borràs (amb el vistiplau, és clar, de Carles Puigdemont) per tal de dinamitar un pacte que ja era prou fràgil des del moment en què es va formalitzar. Aleshores, les declaracions de la presidenta de Junts van ser contundents i feridores: "El Govern de Pere Aragonès és un govern fracassat i no té legitimitat democràtica". Amb penes i treballs i amb aquesta llosa al damunt, amb pactes diversos i una certa habilitat a l’hora d’afrontar una legislatura que semblava ferida de mort, Aragonès va dir prou no solament perquè el Parlament no aprovava els pressupostos (una raó de pes, per descomptat), sinó perquè va considerar que havia arribat el moment de saber amb una certa exactitud quina era la veritable distribució de forces i quina podia ser la incidència de l’anunciat retorn de Puigdemont després de la promulgació de l’amnistia.