Memòria històrica asimètrica i selectiva

La memòria històrica torna a ser objecte de polèmica a conseqüència de l’informe elaborat pel relator especial de l’ONU sobre Veritat, Justícia i Reparació, el relator d’execucions extrajudicials, el grup de treball sobre les desaparicions forçades i l’oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans, arran de la petició del Govern central en relació amb les anomenades lleis de concòrdia impulsades per PP i Vox a Aragó, el País Valencià i Castella i Lleó, que pretenen derogar les normes regionals de memòria democràtica. Segons el document, que no és un informe oficial de les Nacions Unides, per molt que ho vulgui fer veure el Govern, en un comportament que recorda molt al de l’independentisme durant el procés, s’afirma que aquestes normes podrien vulnerar aspectes de diversos tractats internacionals subscrits per Espanya, concretament el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i la convenció internacional per a la protecció de totes les persones i contra les desaparicions forçades. S’argumenta que les polítiques de memòria són obligacions de dret internacional, que la seva derogació dificultaria la preservació de la memòria històrica de greus violacions dels drets humans, que podria suposar límits en accés al parador de les víctimes de la Guerra Civil o el franquisme i invisibilitzar-les o que el fet d’evitar anomenar o condemnar el règim franquista suposa encoratjar teories negacionistes sobre la contesa i el règim dictatorial. Aquest és un altre episodi en la disputa entre diferents sectors ideològics des que, el 2007, José Luis Rodríguez Zapatero va impulsar la llei de memòria històrica, a la part de l’articulat del qual el PP es va oposar, i que ha crescut amb l’aprovació el 2022 de la llei de memòria democràtica, amb l’oposició del PP i Vox. I això s’explica perquè la memòria històrica, apuntava Stanley Payne, té poc de memòria i poc d’història. És més aviat una interpretació dels fets amb intencionalitat política i amb la pretensió de convertir-se en veritat oficial susceptible de generar discrepàncies. Nombrosos historiadors, com Tony Judt a Sobre el olvidado siglo XX o Tzvetan Todorov a Los abusos de la memoria van alertar d’aquest risc, així com que un excés de memòria podria desencadenar el ressorgiment de rancors i odis. Davant això, David Rieff, primer a Contra la memoria i després a Elogio del olvido va concloure que en determinats casos resultava impossible la convivència si no es deixava actuar a l’oblit. Consens Assumint l’obligació de complir els mandats internacionals i la voluntat de preservar en la memòria les violacions de drets humans comeses durant la Guerra Civil i el franquisme per honrar les víctimes i evitar repetir els fets, és necessari abordar aquesta qüestió de manera consensual a risc d’exacerbar les divisions, tal com adverteix Rieff. I per fer-ho cal superar asimetries. Perquè si durant tant temps les víctimes republicanes van ser silenciades ara alguns tenen la percepció que les silenciades són les altres, perquè el franquisme ja les va restituir. Sense oblidar que la importància que es dona a la vella memòria minimitza i silencia la més recent, com la relacionada amb el terrorisme etarra. Un bon exemple d’això és la interpretació que les recents eleccions basques han implicat girar full, una interpretació que sorprenentment fan els mateixos que es resisteixen a girar full d’un passat encara més llunyà.

El més llegit