És molt difícil trobar un exemple tan refinat de brillant pijoprogre com Ernest Urtasun, ministre de Cultura del Govern espanyol des de novembre que –almenys suposadament– forma part de la quota de Sumar en l’Executiu de Pedro Sánchez. Els seus pares van ser actius militants del PSUC i un dels seus avis va brillar com a falangista d’origen navarrès condecorat per Franco en la Guerra Civil amb la medalla de Patiments per la Patria, a més d’una pensió vitalícia. Són gent així, sempre coordinats amb la dinàmica històrica i, en especial, amb l’eix dels de dalt i els de baix. Ernest es va llicenciar en Ciències Econòmiques i després, per descomptat, va fer un màster de Relacions Internacionals, però mai ha treballat en una empresa, ni pública ni privada. Tampoc va fer res semblant a un cursum honorum polític, ja se sap, el jove que comença de regidor, que després és director general d’alguna cosa i, posteriorment, vicepresideix i presideix una diputació provincial, i salta llavors a un govern. No, no. Això és una grolleria.