La divisió de poders és una de les principals característiques dels estats liberals. Parteix de la idea que el poder tendeix a ser exercit despòticament i que la millor manera d’evitar-ho és fragmentar-lo i dissenyar mecanismes que permetin exercir un control mutu i contrapesar les diferents institucions. No obstant, la democratització dels règims liberals i l’emergència dels partits polítics va malmetre aquesta pretensió ja que els partits van passar a controlar les institucions i la lògica de la separació institucional va ser substituïda per una lògica majoria política-minoria política. Així, en els sistemes parlamentaris el partit que disposa de la majoria al Parlament és el que governa i algunes de les funcions es veuen alterades. El poder judicial, en canvi, al ser tradicionalment considerat un poder menys polític, s’ha mantingut més fora dels tentacles de l’Estat de partits, una consideració que s’ha vist una vegada més qüestionada com a conseqüència de la creixent politització de la justícia i judicialització de la política, fenòmens que han deixat al descobert el fet que el poder judicial no només està sotmès a tensions polítiques sinó que també s’ha convertit en un objecte de desig partidista.