Els temps del verb

El passat és traïdor. Que l’hi preguntin si no a Pedro Sánchez, a qui se li recrimina permanentment la contradicció entre el que va dir i el que fa. Revertir-ho només fent de la necessitat virtut, com en l’amnistia, es demostra insuficient perquè sona a justificació, que és sinònim d’excusa quan el que seria necessari és l’explicació basada en l’imprescindible raonament. No sembla tan difícil argumentar que mai abans una majoria del Congrés va reflectir millor la pluralitat d’Espanya. I amb aquesta les seves sensibilitats. Una cosa que sempre ha molestat la dreta, excepte quan l’ha beneficiat, però que el PSOE havia contraposat amb aquell federalisme del qual avui no parla i amb prou feines practica. En cas de permetre tots que el Senat fos l’autèntica seu de la representació territorial, allà quedaria reflectit el principi constitucional que acredita la Cambra alta. Però per no exercir, aquí segueix el present, desmesurat, obstinat i tenaç, recordant que el passat mai mor. Ressorts emocionals Les eleccions actuals en dues de les comunitats històriques de més rang i permanent reivindicació venen a ampliar el dibuix d’uns fets diferencials que, com a ressorts emocionals, fan vibrar un nombre important dels seus ciutadans fins al punt de sentir-se immunes per aliens, quan no incentivats per provocats, per la qual cosa entenen com un centralisme tan ambiciosament viu com silenciosament agressiu. La campanya a Euskadi transcorria plàcida, sense vel·leïtats independentistes, amb prou feines identitàries, perquè se centrava a parlar-li a la gent del que preocupa la gent. L’agenda social s’havia imposat gràcies a la tendència marcada per EH Bildu, que va entendre que només aglutinant el vot d’esquerres tindria alguna opció. Al seu torn, va convenir que això ajudaria a superar els temps turbulents de la seva relació amb els anys de plom. I pensant en els joves que no els van viure o amb prou feines poden recordar-los per la seva inexperiència, van introduir un argumentari que es vendria com el propi de la nova era. L’èxit de la idea s’explica per la renovació i rejoveniment de tots els caps de cartell. I així, sense que es notés la cura, va començar la pugna entre les dues referències d’un país que sempre mira cap endins. Pello Otxandiano Kanpo (Ochandiano, 1983) ha sigut el director del programa d’EH Bildu, que ha permès als abertzales avançar fins a plantar-li cara electoral al PNB i arrossegar-lo al gran pols nacional basc. Ho han reflectit les enquestes, que han incomodat tant els patricis d’Euskadi com els socialistes, condemnats a ser espectadors i suport habitual del centredreta, que l’hi compensa a Madrid amb els seus vots parlamentaris. També ha sigut Otxandiano qui ha provocat el canvi de guió al final de la campanya al negar-se a qualificar ETA com a banda terrorista. I tot i que ha demanat perdó a les víctimes no ha rectificat la seva posició, d’altra banda coherent amb la de la formació que representa, que tant irrita el Madrid que sempre vol ser determinant i que li serveix per insistir que el passat sempre és present. Les urnes diran diumenge fins a quin punt l’electorat basc ha sigut impermeable al ruixat. Però també, en quina mesura el present és espera mentre el passat ja no és però el futur tampoc. Encara.

El més llegit