Hi va haver un temps, als anys 70 i 80, que els mítings eren tot un espectacle. S’hi ajuntaven uns quants factors: la novetat de l’invent, el desig de viure una història compartida, l’emoció col·lectiva i, per què no?, la possibilitat de tenir a prop les estrelles del moment. No calia ser militant o simpatitzant del partit. La gent anava als mítings com qui assistia a un concert, més enllà de l’adscripció ideològica i fins i tot amb la idea –avui del tot estrambòtica– de valorar les propostes dels candidats per decidir el vot. Hi havia mítings no estrictament electorals, també, sinó políticament intensos, com aquell primer míting de la democràcia, al Palau Blaugrana, el juny de 1976, que van titular Guanyem la Llibertat i que iniciava el procés de constitució del PSC-Congrés. Aleshores, Maria Aurèlia Capmany, vista la concentració humana i el nivell de condensació de l’atmosfera en un ambient humit i carregat, va dir "suem socialisme", que és una expressió molt gràfica de l’època.