L’univers paral·lel de Puigdemont

El 28 d’octubre del 2017, Carles Puigdemont es va escapar a França al seient posterior d’un cotxe amb vidres foscos. Des d’aleshores, han passat sis anys, cinc mesos i 17 dies, sense trepitjar ni el seu poble, ni Girona, ni Catalunya, ni Espanya. Són tantes les coses que han passat des d’aleshores que el món que va deixar li resultarà poc reconeixible si decideix tornar. Dono per descomptat que ell escolta RAC 1 mentre esmorza, que llegeix més premsa catalana i espanyola que ningú i que segueix les xarxes des del seu compte de X. No és algú que hagi marxat per oblidar. No obstant, 2.363 dies són suficients per patir la síndrome del desterrament. Aquell que porta a viure en un univers paral·lel, a utilitzar un llenguatge florit i a mirar-se cada matí en un mirall que es va deformant a poc a poc amb el pas del temps. No li auguro un mal resultat a Junts per Puigdemont. És molt probable que superi Esquerra Republicana i que s’acosti al PSC de Salvador Illa. Així són les coses, en una societat com la catalana en què continuen manant les emocions. El seu anunci de tornar per a la investidura ofereix a molts independentistes una última oportunitat de pensar que no tot ha sigut en va. De guanyar finalment una batalla, després d’una peripècia que els ha sigut adversa. Tot i que només sigui per somiar que poden enviar ben lluny, d’una tacada, Junqueras, Aragonès, Illa i Pedro Sánchez, ja que no han pogut amb l’Estat. Tornem als 2.363 dies i a les 2.363 nits que Puigdemont fa que es mira en un mirall cada vegada més còncau. Durant tot aquest arc de temps, Catalunya ha experimentat canvis que ell ha seguit de lluny. Una pandèmia, una sequera cada vegada més pertinaç, la fita de sumar gairebé mig milió més d’habitants, la majoria immigrants. En no pocs aspectes, és un altre país. Hi ha un milió i mig d’estrangers i centenars de milers de joves han trobat una feina, tot i que sigui precària. Des del punt de vista polític, la mudança no ha sigut menor. L’amnistia rematarà el procés, per molt que independentistes, jutges, i el Partit Popular s’entossudeixin a continuar subministrant-li oxigen. El problema dels catalans és la vivenda, pot ser que aviat sigui el d’una guerra, i no la independència, el suport social a la qual és el més baix des que ell va marxar. Això ni significa que la seva tornada, si es produeix, no tingui un no sé què. Els catalans som així. Necessitats de tant en tant de moments d’èpica per oblidar el que va passar, sobretot si el que va passar va ser un desastre. No obstant, el més probable és que la seva glòria sigui efímera. L’endemà, haurà de tornar a enfrontar-se amb una realitat que percep deformada. En aquests sis anys, el seu partit va perdre les eleccions municipals. Fins i tot a Girona, que ja és dir. Ell mateix va perdre dues vegades les eleccions catalanes (des de Brussel·les) i quan va guanyar les europees ho va fer amb un milió de vots. Menys de la meitat dels que van votar l’1-O. El mirall en el qual es mira Puigdemont produeix el mateix efecte que el Miramiralls del Tibidabo. Imatges per al riure i d’altres per a l’angoixa. Si no fos així, un home que torna a aspirar a la presidència de la Generalitat no utilitzaria paraules que han perdut el seu sentit. Un exemple: la restitució reclamada a Elna, per deixar clar que ell és un candidat singular. Restituir: tornar alguna cosa a qui ho tenia abans. ¿Per què fan falta eleccions, llavors? ¿Potser Tarradellas les va necessitar? El mirall d’aquest llarg exili autoimposat tot ho deforma. No hi haurà cap altre "Ja soc aquí". Un altre exemple: la legitimitat reivindicada a RAC 1. Legitimitat: qualitat de legítim, de ser conforme a les lleis. ¿Potser Pere Aragonès és il·legítim? ¿Llavors, per què el van votar els de Junts? Fins i tot van formar part del seu Govern. Blancaneu, a l’Amèrica Llatina la van titular Espejito, espejito, com en anglès. I la Reina malvada, ja ho saben, no para de demanar consells al mirall. ¿Qui guanyarà les eleccions?, deu haver preguntat ara Puigdemont al seu. Les guanyaràs tu, president, ha contestat el mirall, espantat. Fins ara, tots els consells li han sortit bé, sobretot el de les últimes generals. Pots ser un king maker, li va dir el mirallet. I així va ser. Si ara s’equivoca, la Casa dels Miralls pot esfondrar-se. Tal com passa al conte.

L’univers paral·lel de Puigdemont

El mirall en què es mira el líder de Junts produeix el mateix efecte que el Miramiralls del Tibidabo: imatges per al riure i d’altres per a l’angoixa.

El més llegit