El 28 d’octubre del 2017, Carles Puigdemont es va escapar a França al seient posterior d’un cotxe amb vidres foscos. Des d’aleshores, han passat sis anys, cinc mesos i 17 dies, sense trepitjar ni el seu poble, ni Girona, ni Catalunya, ni Espanya. Són tantes les coses que han passat des d’aleshores que el món que va deixar li resultarà poc reconeixible si decideix tornar. Dono per descomptat que ell escolta RAC 1 mentre esmorza, que llegeix més premsa catalana i espanyola que ningú i que segueix les xarxes des del seu compte de X. No és algú que hagi marxat per oblidar. No obstant, 2.363 dies són suficients per patir la síndrome del desterrament. Aquell que porta a viure en un univers paral·lel, a utilitzar un llenguatge florit i a mirar-se cada matí en un mirall que es va deformant a poc a poc amb el pas del temps.
L’univers paral·lel de Puigdemont
El mirall en què es mira el líder de Junts produeix el mateix efecte que el Miramiralls del Tibidabo: imatges per al riure i d’altres per a l’angoixa.

El més llegit
- Enquesta eleccions generals Espanya: Sumar i Junts perdrien la meitat dels seus escons després de dos anys de suport a Sánchez
- Tens nafres a la boca que no desapareixen? Podrien ser el primer símptoma del càncer oral, que no para d’augmentar
- Una cinquena alumna acusa el professor del Conservatori del Liceu de tocaments
- La nova Via Laietana s’inaugura el dia 29 amb una gran festa popular
- Mor un turista francès durant el seu comiat de solter a Sils