El 28 d’octubre del 2017, Carles Puigdemont es va escapar a França al seient posterior d’un cotxe amb vidres foscos. Des d’aleshores, han passat sis anys, cinc mesos i 17 dies, sense trepitjar ni el seu poble, ni Girona, ni Catalunya, ni Espanya. Són tantes les coses que han passat des d’aleshores que el món que va deixar li resultarà poc reconeixible si decideix tornar. Dono per descomptat que ell escolta RAC 1 mentre esmorza, que llegeix més premsa catalana i espanyola que ningú i que segueix les xarxes des del seu compte de X. No és algú que hagi marxat per oblidar. No obstant, 2.363 dies són suficients per patir la síndrome del desterrament. Aquell que porta a viure en un univers paral·lel, a utilitzar un llenguatge florit i a mirar-se cada matí en un mirall que es va deformant a poc a poc amb el pas del temps.
L’univers paral·lel de Puigdemont
El mirall en què es mira el líder de Junts produeix el mateix efecte que el Miramiralls del Tibidabo: imatges per al riure i d’altres per a l’angoixa.

El més llegit
- Renúncies per venjança: la tendència que més temen les empreses
- Salut assenyala un bar com a causa del brot de salmonel·la a Sant Adrià
- L’Anaís, la «model» que va intentar amagar un disc dur d’Ábalos a la Guàrdia Civil: «Som amics. Amistat pura i dura»
- Una cinquena alumna acusa el professor del Conservatori del Liceu de tocaments
- Sánchez trasllada al secretari general de l’OTAN que es plantarà a la pujada de la despesa militar