Conversa a la catedral

Que cada home construeixi la seva pròpia catedral, va suggerir Borges. A aquest afany se solen dedicar els presidents de Govern a l’abandonar el càrrec per mantenir el seu llegat a prova d’oblits, fomentar els records que els són propicis i distanciar-se de les obres dels seus successors, fins i tot si són de la seva pròpia escola. Com se sap, i una vegada edificades, les catedrals rivalitzen als ulls dels visitants i es comparen malgrat les diferències dels estils arquitectònics i del seu únic destí inicial, consolidat en la seva consagració. Més enllà de la grandesa estructural i de la transmissió emocional que produeixen els grans temples, el temps i el coneixement adverteixen de les autèntiques raons de l’encàrrec i l’afany. I encara que estigués envoltat de l’imprescindible halo d’espiritualitat, la veritat final revela que la voluntat autèntica va poder ser filla de la vanitat més que de l’adoració. Dos judicis en paral·lel resituen aquests dies el llegat de José María Aznar a través de dos dels seus homes de confiança. Eduardo Zaplana, una de les veus més insistents en la mentida de l’11M, es defensa de les acusacions de corrupció de quan era president valencià i va utilitzar com a testaferro el seu amic de l’ànima. Rodrigo Rato, el totpoderós vicepresident econòmic i aspirant a successor, s’asseu de nou al banc dels acusats per demostrar que la seva fortuna és fruit de l’herència familiar i l’esforç personal. Tots dos, que ja saben què és la presó, estan escrivint una altra pàgina més que rebaixa una època que el seu president de llavors voldria incòlume i referencial. Que als ulls de molts sigui injust no redueix l’impacte del dubte engrandit per altres casos ja jutjats, els condemnats dels quals havien desfilat pel casament d’El Escorial. El revers de la moneda el representa qui va succeir a la Moncloa el perdedor d’unes eleccions a les quals no es presentava, castigat per la intensitat i insistència d’un engany. Això va conduir al poder inesperat a qui van presentar com un candidat novell sorprès pel seu propi èxit i que ara revela algunes vivències en la Crónica de la España que dialoga. José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d’agost de 1960) ja deixa clar en el primer paràgraf que no té cap dubte que tots som el resultat de la nostra biografia. I assumeix la dignitat del seu avi Juan i la tragèdia que li va tocar viure com una herència immaterial que el porta a alertar del retorn de l’extrema dreta. Per això, per no oblidar ni el seu origen ni la seva identitat, va decidir tornar a l’arena política per recolzar públicament Pedro Sánchez, al veure’l assetjat per una campanya de deslegitimació semblant a la que ell mateix va patir 20 anys abans. La victòria sobre ETA Al volum, fruit de converses amb Màrius Carol, ZP reivindica la victòria sobre ETA, un moment crucial del seu mandat que en la presentació del llibre va qualificar de final del drama sense drama. I així, entre desenfadat i directe, alliberat de la cotilla institucional, va recol·locant les pedres de la que pot ser la seva pròpia catedral construïda en defensa del diàleg, però en la qual no podrà amagar la gravetat de la seva negació de la crisi econòmica que, durant massa temps, va posar les nostres arques als peus dels cavalls. El Borges del que Zapatero és devot ho va deixar clar: "Somos nuestra memoria, ese montón de espejos rotos".

El més llegit