¡Marxi ja, senyor Puigdemont!

El títol de l’article pretén ficar-se al cap de milions de catalans al sentir Carles Puigdemont dir-li a Jordi Basté que si no surt elegit president abandonarà la política. No és una tonteria. La idea és motivadora per als dos bàndols. Tant per als que desitgen deixar de veure l’expresident de Waterloo com per a aquells que persegueixen conservar-lo en el seu present polític. Però el cert és que aquells que consideren Puigdemont com un llast ja estan desitjant que es jubili i es dediqui a altres menesters. Res a veure amb el que ell transmet. Seguretat, criteri, credibilitat... El seu to de veu es manté com sempre. La seva recerca d’argumentació per explicar una cosa impossible o enganyosa és mereixedora de premi. En definitiva, s’ho creu. Dubto que torni mentalment al dia de tots els dies. Aquell que va decidir no convocar eleccions després d’una conversa amb el lehendakari Iñigo Urkullu. Recordin la plaça de Sant Jaume plena d’una tipologia de manifestants que havien tingut temps de portar cartells amb la paraula "traïdor". Hi devia tenir molt a veure. El Puigdemont d’avui no es refugia en aquell dia, ni en el de la seva marxa, quan va aprofitar la foscor dels vidres del cotxe, i no el maleter, per escapar-se a Waterloo. No obstant, sí que se situa al 30 de gener, quan el president del Parlament, Roger Torrent, va decidir ajornar la sessió parlamentària amb l’argument que només es podia proposar com a candidat Carles Puigdemont. Les declaracions de Torrent feien referència a l’honorabilitat del càrrec, i que ningú de Madrid, el ministre que fos, deia, podria designar un president de la Generalitat. Els comentaris de Puigdemont no van per aquesta línia i guarden ressentiment cap a ERC. Puigdemont assegura en l’entrevista que tenia prevista la seva tornada aquell dia, tot i que fos directe a la presó. Són molts els que van viure aquelles jornades de prop i mantenen que si va fugir d’Espanya va ser per no ingressar a la presó. Res més. Ni a l’octubre, ni al gener. L’entrevista havia de ser de precampanya. Però, a part de les referències introduïdes pel director del programa a la seva història recent, qualssevol de les preguntes sobre propostes electorals del seu partit per als pròxims quatre anys van acabar en les habituals referències a ser víctimes de Madrid. Ja no utilitzen espoli, però va del mateix. La pregunta és si la Catalunya del 2024 és per l’èpica que Puigdemont estimula en el seu discurs. Aquesta és la qüestió perquè el país ha canviat i molt. I és cert que unes eleccions són sempre moments en què la societat està disposada a assumir sorpreses. Catalunya n’és especialista. Tant com que la proposta de Puigdemont de deixar la política si no és president sigui una oportunitat per als seus oponents. Caldrà comptar aquells que hagin decidit votar només per aquesta oportunitat. Al final, tota elecció té el seu percentatge. I aquest, no ho dubtin, es convertirà en un al·licient per a aquesta campanya.

El més llegit