A la llista d’espera de la compatibilitat

"Crec que el més prudent és ajornar la decisió d’incorporar-me a qualsevol activitat laboral", va dir Miguel Ángel Guzmán, exviceconseller de Sanitat de la Junta d’Andalusia, fent servir un dels sinònims més llargs que hi ha per dir "l’he cagat". Guzmán tenia una oferta "verbal" de treball de la companyia d’assegurances privada Asisa (amb la qual el seu departament va treballar abundantment en la seva etapa) per incorporar-s’hi com a directiu. O sigui, amb capacitat per realitzar tractes amb les administracions. La seva intenció de començar a treballar a l’entitat citada ha causat un enrenou majúscul, una polseguera política, un encreuament d’acusacions parlamentàries, desenes de tuits enverinats i finalment una investigació per part de la mateixa Junta d’Andalusia i la seva oficina d’incompatibilitats, per determinar si pot o no incorporar-s’hi. Una malaptesa El dictamen ha sigut: només la punteta. O sigui, que no. Bé, que sí. Però que no ara. Guzmán podrà treballar a Asisa a partir d’agost, si és que algú treballa a l’agost en aquest país. De moment s’estan analitzant els contractes que el nostre protagonista va firmar sent gerent del Servei Andalús de Salut (SAS), el 2019, i després com a número dos de la Conselleria de Sanitat a partir del 2022. Des del 2021 fins al juny del 2023 va autoritzar derivar pacients a la privada per una suma de 242 milions, dels quals 43 es van distribuir entre 11 hospitals del Grup HLA Asisa, una filial de la companyia d’assegurances que agrupa els centres hospitalaris que gestiona o que són de la seva propietat i que es va crear a mitjans de l’any 2016. Tampoc està de més recordar que Asisa paga amb freqüència actes del PP andalús, per exemple esmorzars informatius i similars, tres en els últims mesos. Guzmán va donar com a viceconseller la certificació com a hospitals universitaris a dos de pertanyents a la companyia d’assegurances a la qual s’incorporarà. Càrrecs de la conselleria de Sanitat, Salut, l’anomenen els optimistes, et diuen en privat que això no pot ser, que ha sigut una malaptesa, però és que per a Asisa ha hagut de ser també un mal reputacional important. No es tracta que algú que es dedica a la política no pugui tornar al seu ofici, es tracta que si ets professor d’Història i te’n vas quatre anys per ser regidor no passa res per tornar després immediatament a les aules a explicar la Revolució francesa. El dolent és que siguis el que atorga i dona contractes i decideix en favor (segurament per raons objectives no té per què haver-hi favoritismes) d’una empresa i després t’hi incorporis. Legal, sí. Estètic, poc. L’oposició d’esquerres ha fet causa de guerra aquest cas, irritada com està en qüestions de sanitat i salut. Aquest cap de setmana sense anar més lluny (¿qui vol anar més lluny que al cap de setmana?) s’han produït manifestacions per defensar la sanitat pública, la salut, a totes les províncies andaluses, que en són vuit i que pateixen per igual el deteriorament d’aquest servei públic. Com passa a tot Espanya, no en va, l’altre dia, l’assumpte central de la primera jornada de mítings de la campanya a Euskadi i amb què Bildu carregava contra el PNB era el deteriorament de l’Osakidetza, el servei basc de salut, que ha perdut o la seva proverbial eficiència o la seva ben llaurada imatge. No saben si contractar més metges o més especialistes en màrqueting. Miguel Ángel Guzmán és llicenciat en Medicina per Màlaga i va ser director mèdic d’un hospital privat d’aquesta ciutat. El 2019 va ser nomenat gerent del Servei Andalús de Salut. Durant la seva etapa, i una mica abans i ara, la Junta mira de reduir la llarga llista d’espera de la sanitat andalusa fent conveni amb entitats privades, la qual cosa dona certa agilitat però també munició a l’oposició, que veu això com un símptoma de "privatització" i favoritisme. Portes giratòries El cas Guzmán ha fet ressuscitar l’expressió portes giratòries, que no acaben de ser ben regulades a Espanya, tot i que sí que estiguin greixades i transitades. Hi ha gent que en la política perd diners, però també hi ha gent que en la política perd la vergonya. No és el cas però sí que és un cas il·lustratiu del conflicte d’interessos. Tot i que no falta qui el veu com exemple de cas en el qual tots guanyen. Falta preguntar al pacient.

El més llegit