Hi ha una certa tradició de comèdies costumistes que lloen la figura del bon salvatge. No és pas que els guionistes hagin llegit (no necessàriament) el Discurs sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes, però apliquen la idea rousseauniana de l’home primitiu que no ha estat pervertit pel mal de la societat. Ho fan a la seva manera, per descomptat. L’esquema sol ser sempre el mateix. Algú que arriba de la ciutat per obligació topa amb una forma de viure que o bé rebutja perquè és subdesenvolupada o bé mira de capgirar amb idees renovadores. Desarrelat i amb ganes de fugir de la salvatgeria, acaba essent devorat pel primitivisme i descobreix que és allà on s’amaga el secret de la felicitat. Com que el protagonista ha de fer veure que és fidel als tòpics que els seus col·legues, amics i familiars de la ciutat han construït sobre la vida a províncies, els mateixos vilatans es conxorxen per fer veure el que no són en realitat i interpreten el paper que els ha estat assignat per la nomenclatura oficial. Poc o molt, aquestes comèdies funcionen així.