Alejandro Nolasco és un jove polític franquista. No s’entén bé que no pugui dir-se amb absoluta normalitat, amb prou normalitat perquè al mateix interessat no li molesti. El jove Nolasco, un esperit romàntic, és autor de diversos llibres, l’últim dels quals es titula Los últimos cincuenta de la División Azul, que es presenta com una emocionada col·lecció d’entrevistes robustes, fermes, marcials, amb l’últim mig centenar de divisionaris més o menys vius. Nolasco afirma que per poder escriure’l es va llegir "desenes de llibres" (desenes, però quin magnífic sacrifici) i va redactar centenars de cartes i memoràndums demanant reunions i consultes als espanyols que van combatre a Rússia. És un assumpte que obsessiona Nolasco des de l’adolescència. I, finalment, va poder abocar la seva neura patrótica en un llibre que és un exemple de literatura feixistoide francament –molt francament– tardana.